Text de l’Evangeli (Lc 18,1-8): En aquell temps, Jesús els ensenyava una paràbola sobre la necessitat de pregar sempre i no defallir, dient: «Hi havia un jutge en una ciutat que ni tenia temor de Déu ni respecte als homes. Hi havia també una vídua en aquella ciutat, i anava a ell, dient: “Fes-me justícia del meu adversari”. I per molt de temps no volia, però després d’això es digué interiorment: “Encara que no temo Déu ni respecto els homes, amb tot, ja que aquesta vídua em dona molèsties, li faré justícia, no sigui que a la fi vingui i em bufetegi”». I digué el Senyor: «Escolteu què diu el jutge injust. ¿Déu no farà justícia als seus elegits, que clamen a ell nit i dia?, i ¿es mostrarà remís amb ells? Us dic: ben aviat els farà justícia. Però el Fill de l’home, quan vingui, ¿penses que trobarà fe sobre la terra?».
Quan la necessitat és urgent, quan el pas del temps sembla demostrar que la solució és inabastable, quan els propis recursos són inexistents, quan la possibilitat de ser escoltat és nul·la, quan no queda ningú més a qui recórrer… totes aquestes circumstàncies s’encarnen en la figura de la vídua protagonista de l’evangeli d’avui. Ella representa les proves que ha de superar la pregària si vol arribar a ser poderosa, com tantes vegades la descriu Jesús: una pregària capaç de moure muntanyes o d’obrar guaricions.
Sant Lluc ens presenta la paràbola narrada pel Senyor destacant-ne el propòsit: ensenyar la necessitat de pregar i la importància de la perseverança. Tanmateix, en concloure el relat, Jesús no pregunta per la pregària, sinó per la fe. Perquè és la fe la que impulsa la pregària verdadera i fa possible la constància. Una fe que es fonamenta en la confiança en Déu, la justícia del qual és sempre autèntica, perquè en tota circumstància promou el bé més gran per a cadascun dels seus fills.
Sobre el fonament de la fe neix i creix la pregària, i és a través d’ella que aquest fonament es fa també més ferm. La perseverança en la pregària no té com a objectiu obtenir allò que demanem, sinó aprofundir en la nostra relació personal amb Déu.
“El que importa per damunt de tot és la relació amb el Pare. Això és el que fa la pregària: transforma el desig i el modela segons la voluntat de Déu, sigui quina sigui, perquè qui resa aspira abans que res a la unió amb Déu, que és Amor misericordiós.
La paràbola acaba amb una pregunta: «Però, quan el Fill de l’home vingui, trobarà la fe sobre la terra?» (v. 8). I amb aquesta pregunta ens alerta a tots: no hem de renunciar a la pregària encara que no obtinguem resposta. La pregària conserva la fe; sense pregària, la fe vacil·la. Demanem al Senyor una fe que es converteixi en pregària incessant, perseverant, com la de la vídua de la paràbola, una fe que s’alimenta del desig de la seva vinguda. I en la pregària experimentem la compassió de Déu que, com un Pare, surt a l’encontre dels seus fills ple d’amor misericordiós (Francesc, Audiència del 25 de maig de 2016)”.
Altres comentaris: evangeli.net; opusdei.org; Biblia de Navarra
Altres recursos: vàries homilies