Text de l’Evangeli (Lc 11,1-13): Una vegada, Jesús pregava en un cert indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li digué: «Senyor, ensenya’ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles». Ell els digué: «Quan pregueu, digueu: ‘Pare, santifica el teu nom, vingui el teu Regne. Dóna’ns cada dia el pa que necessitem; perdona els nostres pecats, que nosaltres també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permetis que caiguem en la temptació’».
I els digué encara: «Si algú de vosaltres té un amic, i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu: ‘Amic, deixa’m tres pans, que un amic meu ha arribat de viatge, se m’ha presentat a casa i no tinc res per a donar-li’, segur que no li respondrà de dins estant: ‘No m’amoïnis, la porta ja és tancada i tant jo com els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te’ls’. Us asseguro que, si no s’aixeca a donar-los-hi per fer un favor a l’amic, la impertinència d’aquest l’obligarà a aixecar-se per donar-li tot el que necessita. I jo us dic: Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà, perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren. Quin pare d’entre vosaltres, si el seu fill li demana un peix, en comptes del peix li donarà una serp? I si li demana un ou, ¿li donarà potser un escorpí? Així, doncs, si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen».
Els apòstols tracten Jesús amb confiança, l’han vist resar i quelcom els ha fet albirar que la seva manera de pregar és especial. Potser algun d’ells, que anteriorment havia estat deixeble de Joan el baptista, ha comentat amb els altres que Jesús prega de manera singular i avui li demanen que els ensenyi a aixecar el cor cap a Déu com Ell ho fa.
El Senyor els ensenya paraula a paraula una breu pregària, fàcil de memoritzar, i els mostra com han de dirigir-se a Déu, amb un tracte familiar, com ho fa un fill amb el seu pare a qui té a prop i ben disposat a cuidar-lo i donar-li el millor. És tan important l’actitud amb què un s’adreça a Déu com les paraules que pronuncia. De ben poc serviria acudir al Senyor si no es creu en Ell, si no es té la seguretat de ser estimat i escoltat sempre. No serviria de res elevar cap al cel una petició, amb plena convicció del poder diví, si el que es desitja rebre no és bo o resulta inconvenient.
Jesús ensenya els deixebles a resar “en plural” i en unió amb ell mateix, fent-los sentir que formen part de la família de Déu. Avui, el cristià que vol resar com ho feia Jesús sap que en la seva pregària ha d’acollir les necesitats, les alegries i tristors del món en què viu.
“En resar el Parenostre resem amb tot el nostre cor, però alhora en comunió amb tota la família de Déu, amb els vius i amb els difunts, amb persones de tota condició, cultura o raça. El Parenostre ens converteix en una família més enllà de tot confí” (Benet XVI, Jesús de Natzaret).
Altres comentaris: evangeli.net; opusdei.org;
Altres recursos: vàries homilies