JOSEP-IGNASI SARANYANA, Creure i mirar d’entendre. Memòries d’un historiador de la filosofia i la teologia. Publicacions de la Abadia de Montserrat, Barcelona, 2024, 523 pàgs.
Estem davant d’unes memòries amb un títol una mica intrigant que, d’alguna manera fa intuir que parlarà de qüestions de fe però també de pensament. Com el propi autor reconeix, el títol recorda una mica aquella famosa fase de sant Anselm, Credo ut intelligam (crec per entendre), però d’una manera més modesta: “crec per mirar d’entendre” i això és el que fa en aquesta obra Josep-Ignasi Saranyana, teòleg, historiador i professor universitari; membre també de diverses acadèmies internacionals.
L’obra adopta un ordre cronològic, però amb flexibilitat, començant per les arrels familiar i l’educació primerenca i continua per les diverses etapes de la seva vida, incloent-hi l’educació primària, l’institut de batxillerat, els campaments de Instrucció Premilitar Superior (IPS, més coneguda per milícies universitàries) i diverses universitats. El que diu sobre aquest campaments ho recordo molt be; de fet vàrem coincidir els estius del 63 i del 64. Relata d’una manera molt més extensa la seva activitat como a professor universitari. Explica també com ha patit diversos problemes de salut i, concretament, un trasplantament hepàtic el mes de juny de 1995, del que, gràcies a Déu, s’han va sortir. Va ser tant impactant que no dubte en qualificar el període 1995-2008, com “Renascut” (pp. 345ss)
Com explica en aquestes memòries, Josep-Ignasi Saranyana va néixer a Barcelona el 20 de juny de 1941 i va ser ordenat sacerdot l’any 1968, quedant incardinat a la Prelatura del Opus Dei. Ha estat professor ordinari de Història de l’Església a la Universitat de Navarra, investigador del CSIC i professor visitant a diverses universitats Llatinoamericanes. La seva principal especialitzat es la teologia i la història baixmedieval, i en la teologia americana dels segles XVI i XVII. La seva obra es molt àmplia. Ha publicat més de vint llibres, editat més de deu volums col·lectius i traduït cinc volums de l’anglès i el llatí al castellà. És autor d’uns 300 treballs d’investigació en revistes especialitzades i obres col·lectives. Entre elles, el volum Història de la teología cristiana (750-2000), publicat l’any 2020.
Li ha tocat sovint ser pioner. Alumne de la primera promoció de l’Institut Teològic de la Universitat de Navarra -avui, Facultat de Teologia-, fundador i director de la revista Anuario de Historia de la Iglesia (1991-2009) i de l’Institut d’Història de l’Església.
Tot això ho explica d’una manera senzilla, amb molts petits detalls, fent esment de persones conegudes o tractades, vivències personals, anècdotes i, en alguns casos, fins hi tot, aportant interpretacions dels esdeveniments viscuts. Amb un català elegant i planer, el llibre és de lectura agradable i generalment manté l’interès del lector per tot el que hi explica.
Amb aquestes memòries aporta no solament els records personals, sinó també el context històric i cultural de més de seixanta anys, que inclou èpoques molt diverses: el convuls temps postconciliar, les acaballes del règim de Franco, l’adveniment de la democràcia i la fi de l’Estat confessional, els enfrontaments eclesiàstics per la continuïtat o la discontinuïtat de la tradició cristiana i esdeveniments més recents. Hi ha també referències a les ideologies, en gran part hereves de la Revolució del 68, com ara l’extensió d’un comunisme amb caire humanista i la postmodernitat filosòfica, incloent-hi el “pensiero debole” (pensament dèbil), nom encunyat per Gianni Vattimo, i, és clar, la teologia de l’alliberament. Parla també del reeixir de la metafísica i ressalta a Cornelio Fabro i, sobre tot, el seu deixeble, el català i amic de Saranyana, Carles Cardona.
Saranyana no solament fa descripcions, sinó que també analitza enfocs i posicions en les idees i actituds que van ser rellevants. Ressalta les qualitats de la gent i no parla mai malament de ningú. No s’estalvia però de exposar fets que poden ser menys edificants.
Expressa sentiments personals, sense amagar limitacions i febleses, sempre aflorant autenticitat i aportant dades objectives quant s’escau. Hi ha moments en què desvela la seva espiritualitat, com quan explica la seva anada a Montserrat el 2 de maig del 2022, on havia celebrat la missa d’acció de gracies després de l’ordenació sacerdotal l’any 1968. Hi va tornar -diu- per “donar gracies per la meva perseverança, demanant poder morir a l’Obra” (p. 184). Recorda també amb especial afecte les seves trobades amb sant Josepmaria, en la seva estada formativa a Roma i en altres moments.
En la seves tasques docents i de recerca va tenir ocasió de tractar molta gent. Des del cardenal Joseph Ratzinger, futur Benet XVI, fins a bisbes, teòlegs i altres personatges, menys coneguts pel gran públic. A banda de l’activitat acadèmica, mossèn Josep-Ignasi va fer també una gran tasca pastoral como a prevere, encara que en parla poc, tret dels primers anys (pp. 194-7) en que es veu que va ser de gran intensitat i, gracies a Déu, amb molts fruits.
Hi ha memòries que resultant particularment interesants per allò que diuen i no ha estat publicat en un altre lloc o bé per donar una visió personal dels esdeveniments. Això és el que passa aquí. Un exemple es la seva relació amb el cardenal Ratzinger, amb qui es va entrevistar en diverses ocasions per parlar de teologia, i en una ocasió, enviat per Álvaro del Portillo. Arran d’això ens explica la incomprensió del Opus Dei que inicialment tenia Ratzinger, i la seva influencia en el canvi de lloc de les Prelatures personals en el Codi de Dret Canònic del 1983, que tant d’enrenou ha provocat després; i la seves posteriors relacions amb la Prelatura, en les que va mostrar una progressiva comprensió del carisma rebut pel Fundador de l’Obra i una gran estimació per l’Opus Dei (pp. 243-258).
Explica també la historia, penso que poc coneguda, de l’edició de l’avui famosa Biblia de Navarra, inspirada per sant Josepmaria, que va començar volent ser només una traducció al castellà amb notes pietoses, i que ha acabat sent una traducció del original grec amb notes científiques acurades i la inclusió del text llatí de la Neovulgata, que és la versió oficial de la litúrgia romana de l’Església.
Les memòries inclouen una llarga llista d’amics, col·legues, intel·lectuals i pensadors tractats o referits, que posen en relleu la riquesa d’una vida intensament viscuda, de la qual cal aprendre virtuts i saber fer. No fa gaire, en una entrevista a Catalunya cristiana, li van preguntar pel seu legat. El Dr. Saranyana va respondre amb senzillesa: “És inevitable que hagi deixat algun rastre, algun pòsit després de tants anys… No ho sé. Només puc dir que l’estudi de la teologia m’ha estat utilíssim, a nivell personal, per enfortir la meva fe i per mirar d’entendre una mica millor el que crec. Seria fantàstic que els meus lectors arribessin a les mateixes conclusions.” Penso que així serà.