En països que s’autoqualifiquen de civilitzats, no poques lleis estan basades en desitjos, això sí, amb la limitació de respectar el desig d’altres persones afectades. Tal és el cas de les lleis sobre relacions sexuals, que responen a eslògans populars, com “només sí és sí” i “només no és no”.
El criteri d’actuació, d’arrels liberals, és ben conegut: «La meva llibertat s’acaba on comença la dels altres.» En aquestes lleis s’interpreta com “el meu desig acaba on comença el desig dels altres”. Clar que això no s’aplica en l’avortament, en què el desig no sols no respecta el no nascut, sinó que li lleva la vida. Però això és un altre tema.
D’aquesta manera, a la llibertat se li dona una referència normativa: es limita amb la llibertat de l’altre. Cal dir que, a vegades, s’interpreta aquest principi amb criteris amb més contingut ètic, per exemple, interpretant com a prescripció: “les teves accions i decisions són lliures mentre no danyin ni envaeixin els drets, la dignitat o el benestar d’altres persones.” (diccionario psicología.com) Això inclouria un mínim respecte a l’altre. Tanmateix, en el seu sentit més genuí, expressa que “viure en societat implica reconèixer que cada individu té el seu propi espai d’autonomia i que tots som responsables de respectar aquests límits mutus.” I, “aplicat a la vida quotidiana, això significa que pots expressar les teves opinions, triar el teu estil de vida i perseguir les teves metes, sempre que no imposis els teus desitjos als altres ni perjudiquis la seva capacitat de fer el mateix.” (Ibidem)
Això significa que el desig deixa d’estar orientat per allò que és bo. Encara més, es redueix el bo a respectar el desig aliè. En altres paraules, es pren el desig -propi i aliè- com el criteri ètic primordial.
Aquest enfocament perverteix el sentit original de l’ètica, tal com l’entenien els pensadors de la Grècia clàssica, pioners en la reflexió ètica. Ells veien l’ètica com una guia per a un bon ús de la llibertat i, conseqüentment, per discernir sobre la bondat dels desitjos. D’aquesta manera, la llibertat contribueix al creixement personal humà. En prendre com a norma per a una bona conducta “el meu desig acaba on comença el desig dels altres”, sense més concrecions, es passa d’entendre l’ètica com a guia per al desig a entendre el desig com a guia de l’ètica. Quan, en realitat, l’ètica és per a discernir el desig i no el desig per a discernir l’ètica.
L’ètica mena a la responsabilitat. I, en la responsabilitat hi ha un acte de llibertat, reforçada per les virtuts; part d’anhels i desitjos que són orientats per la raó que descobreix significats i valor moral. A partir d’ells la persona responsable decideix actuar.
Afortunadament, ja hi ha qui reivindica un canvi. Com escrivia Christine Emba en el Washington Post, “el consentimient no és prou: necesitames una nova ètica sexual” En un llibre més extens, titulat Rethinking Sex: A Provocation, mostra que el consens sexual és un terra però que és terrible si es pren com un sostre.
A propòsit de la pel·lícula Stockholm
L’escriptora i periodista Lucía Martínez Alcalde ha escrit un interesant artícle, a propòsit de la premiada pel·lícula Stockholm (Rodrigo Sorogoyen, 2013), en el qual analitza la pèrdua de significat en les relacions sexuals basades en el consentiment sorgit exclusivament del desig. En aquesta pel·lícula, els protagonistes són dos joves, que es troben en una festa. Ell s’«enamora» gairebé a primera vista, encara que ella no es mostra tan receptiva. Així i tot, tots dos passen la nit junts. L’article de Lucía arrenca reproduint el diàleg que mantenen l’endemà:
—Ahir no em volia ficar al llit amb tu. Sé que tu creus que sí. Però no. Em vas convèncer amb les teves mentides i ho vaig fer, però no t’imagines com me’n penedeixo.
—No t’ho vas passar bé?
—Sí, ets el millor. Però me’n penedeixo.
—Mala sort, de vegades ens equivoquem.
—Però tu sabies que jo no ho volia, oi?
—Bé, no ho sé.
—No ho vaig deixar clar?
Comenta a continuació “El penediment que pot donar-se l’endemà (o al cap d’uns mesos) anul·la el valor del consentiment de la nit anterior? O més aviat ens parla que el consentiment no és prou? Què més faria falta per viure les relacions sexuals amb plenitud? Algunes feministes defensen que el que falta és el desig, i aquest arriba així a reemplaçar la voluntat com a polleguera del consentiment. Però la realitat és que ni tot el consentit és automàticament «sexe bo» en el sentit ètic, ni el consentiment crea «bon sexe» (plaent, satisfactori) per si sol.”
Hi afegeix: “Se’ns ha venut la moto que podem tenir el sexe que vulguem, quan i com vulguem, sense conseqüències —això és, sense responsabilitat, o amb la sola responsabilitat de «protegir-se»—, que l’espontaneïtat és la guia vital i cal deixar-se portar, que mai sabem en quin llit podem començar el dia, que no cal reprimir-se… I ara, sense aixecar el peu de l’accelerador, s’intenta trepitjar el fre parlant de límits, de consentiment, de respecte, de preocupar-nos de la persona que tenim enfront. Responsabilitzar-nos.
Responsabilitat ve de respondre. Respondre davant algú, però també respondre davant la realitat. Perquè la responsabilitat sigui de veritat i no marcar un tick en les caselles d’un qüestionari sense més, cal comptar que la realitat és la que és, amb independència del que en pensem. L’obstinació per deslligar el sexe de lligams (biològics, personals, socials) ha dut a desproveir al sexe d’un significat. O més aviat, ha portat a la incapacitat (o la negativa) de reconèixer que té un significat. Però aquesta incapacitat (o negativa) no doblega la realitat al gust del consumidor. Reconèixer que el sexe té un significat no és un pas enrere. És, potser, el pas que falta.”
No hi puc estar més d’acord.