La presència real de Crist a l’Eucaristia no necessita senyals extraordinaris per ser veritable. Aquesta presència ve avalada per les mateixes paraules de Jesús en l’Últim Sopar: «Preneu, mengeu; això és el meu cos» (Mateu 26,26). Joan recull l’ensenyament més ferm de Jesús sobre menjar el seu cos: «El pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món» (Joan 6,51). «Si no mengeu la carn del Fill de l’Home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres…perquè la meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda» (Joan 6,53–55). Jesús no corregeix la interpretació literal dels seus oients, tot i que alguns ho consideren «dur» (Joan 6,60–66).
En la consagració del pa i del vi es produeix el que la teologia anomena transsubstanciació. Sobre la base de les paraules de Jesús en l’Últim Sopar, el pa i el vi canvien la seva substància pròpia —allò que subsisteix sota el percebut pels sentits— en la substància de Crist, però no de les seves propietats físiques. Per això, no s’espera que aparegui carn o sang visibles en cada missa. En el pa i el vi consagrats són la substància de Crist, però hi romanen els accidents (gust, color, olor…). No hi ha res visible o extraordinari. Un miracle eucarístic, en canvi, interromp les lleis naturals, fent visible el que normalment roman ocult. Els miracles extraordinaris tenen el propòsit d’enfortir la fe en moments de dubte, corregir errors o abusos litúrgics i cridar a la conversió. No es veuen com a «prova obligatòria», sinó com a signes ocasionals.
La ciència i els miracles eucarístics
En els miracles eucarístics, la ciència pot analitzar les mostres i confirmar que la carn és teixit humà (no vegetal), la sang és autèntica i humana, amb un grup sanguini específic sense indicis de manipulació química. Però la ciència no pot provar ni refutar la transformació substancial perquè va més enllà del físic. Revisem alguns d’aquests miracles.
1. Miracle de Lanciano
El Miracle de Lanciano és un esdeveniment eucarístic que va ocórrer en el segle VIII a la ciutat de Lanciano, Itàlia. Un monjo que dubtava de la presència real de Crist en l’Eucaristia celebrava la missa quan, durant la consagració, l’hòstia es va transformar en carn i el vi en sang.
La carn i la sang es van conservar al llarg dels segles i van ser sotmeses a anàlisis científiques el 1970-1971. L’estudi més citat va ser realitzat el 1970 1971 pel Dr. Edoardo Linoli, professor d’anatomia, histologia i química clínica. El va acompanyar el Dr. Ruggero Bertelli, professor d’anatomia humana en la Universitat de Siena. Linoli va aplicar una combinació de tècniques de laboratori clínic i histopatologia per examinar les mostres, incloent: Examen microscòpic histològic, tests d’inmunohematologia i anàlisis bioquímiques del sèrum. Les principals troballes d’aquesta anàlisi van ser:
- Tipus de teixit: teixit muscular cardíac humà.
- Naturalesa de la sang: sang humana veritable, grup AB.
- Presència de proteïnes: les proteïnes del sèrum eren normals, com en sang fresca.
- Origen: teixit i sang d’una mateixa persona.
- Conservació: No es van trobar conservants químics (1)
2. Miracle de Buenos Aires (l’Argentina, 1996)
El 1996, a la parròquia de Santa María (Buenos Aires), es va trobar una hòstia consagrada caiguda a terra. Per no rebutjar-la, es va col·locar en un recipient amb aigua perquè es dissolgués, segons la pràctica habitual. No obstant això, dies després, en lloc de dissoldre’s, l’hòstia s’havia transformat en una substància amb aparença de carn i sang.
La mostra va ser fotografiada i conservada. Anys més tard, es van enviar fragments per a anàlisis científiques. Els estudis van indicar que el material corresponia a teixit humà viu del múscul cardíac (miocardi), amb signes d’inflamació aguda, com si provingués d’una persona que havia patit una agressió severa i la sang grup AB. Els resultats van ser similars al miracle de Lanciano.
Les anàlisis científiques es van dur a terme pel Dr. Ricardo Castañón Gómez. Va extreure mostres del fragment de l’hòstia transformada i les va remetre a laboratoris científics per al seu estudi. Entre els qui van rebre aquestes mostres i van realitzar anàlisis forenses es trobava Frederick Zugibe, patòleg forense i cardiòleg, qui en una de les anàlisis «a cegues» (sense saber l’origen de la mostra) va determinar que la substància corresponia a teixit humà de cor (miocardi del ventricle esquerre), amb glòbuls blancs intactes, la qual cosa hauria «detectat vida»: és a dir, hauria conclòs que la mostra provenia d’un cor «viu». Segons el que s’afirma, els glòbuls blancs i els macròfags presents demostrarien que no hi havia conservants químics (com formol), la qual cosa segons els autors faria molt improbable que la mostra fos «afegida» posteriorment al fet. Altres noms esmentats en alguns informes són un patòleg anomenat Robert Lawrence, el professor John Walker i un altre científic italià Edoardo Linoli, els qui suposadament van formar part del primer equip d’estudi després de la presa de mostres (2).
3. Miracle de Sokółka
El 12 d’octubre de 2008, durant la missa a l’església de Sant Antoni de Pàdua a Sokółka (Polònia), a un sacerdot li va caure a terra una hòstia consagrada mentre distribuïa la Comunió. L’hòstia va ser recollida, posada en un recipient amb aigua perquè eventualment es dissolgués, i guardada en un sagrari tancat.
Al cap d’uns dies —el 19 d’octubre de 2008— la sagristana (Julia Dubowska) va obrir el recipient i va descobrir que l’hòstia, lluny d’haver-se dissolt completament, encara conservava la seva forma, i en el centre presentava una taca vermella amb aparença de sang. L’aigua en què estava submergida no s’havia tenyit.
Es va prendre una mostra de l’hòstia alterada i va ser analitzada de manera independent el 7 de gener de 2009 per dos patòlegs de la Medical University of Białystok: Maria Elżbieta Sobaniec Łotowska i Stanisław Sulkowski.
Totes dues conclusions van coincidir: van afirmar haver observat, sota microscopi òptic i electrònic, teixit amb característiques de múscul cardíac, amb unions característiques de miocardi, nuclis cel·lulars, miofibres i senyals d’«agonia». A més, el teixit estava fermament fusionat amb l’hòstia de pa (3).
4. Miracle de Legnica
Es refereix a un miracle eucarístic ocorregut a Legnica, Polònia, el 2013. Durant la missa, una hòstia consagrada va caure a terra i, seguint el protocol, va ser col·locada en aigua perquè es dissolgués. No obstant això, l’hòstia no es va desfer; en canvi, hi va aparèixer una taca vermellosa. L’anàlisi científica va ser realitzada per dos departaments universitaris independents de medicina forense: el de la Medical University of Wrocław i el de la Medical University of Szczecin (abans coneguda com Pomeranian Medical University). Entre els noms citats públicament hi ha el de Barbara Engel que, segons els informes, va participar en l’estudi: en presentar els resultats hauria declarat que el teixit trobat corresponia a «teixit miocàrdic humà» després d’anàlisi amb llum ultraviolada i filtre taronja (4).
5. Miracle de Tixtla
El 21 d’octubre de 2006, durant una missa a la població de Tixtla, en la diòcesi de Chilpancingo-Chilapa (Estat de Guerrero, Mèxic), durant la comunió, una religiosa que repartia les hòsties consagrades va observar que una d’elles va començar a emetre una «substància vermellosa»”, similar a sang. L’hòstia va ser conservada, la qual cosa en va permetre el posterior estudi científic.
Entre 2009 i 2012 es va dur a terme una anàlisi forense del material. Els resultats anunciats el 2013: la substància vermellosa era sang humana, del grup sanguini AB. Es va identificar a més teixit de tipus múscul cardíac (miocardi). Es va informar que hi havia cèl·lules sanguínies (glòbuls vermells i blancs), i macròfags actius, fet que indicaria activitat biològica en teixit que teòricament ja estava separat del cos. Les anàlisis apunten al fet que la sang va sortir des de l’interior de l’hòstia cap a fora, no va ser simplement incorporada superficialment. Segons els informes, aquest fenomen «no té explicació natural», descartant manipulació externa. El responsable de la recerca científica va ser Ricardo Castañón Gómez, un investigador que ja havia intervingut en altres casos considerats miracles eucarístics, com els de Buenos Aires. A més, hi van participar experts forenses, genetistes, patòlegs i immunohistoquímics de laboratoris a Mèxic, Guatemala, Bolívia i els Estats Units, segons la documentació del cas. Alguns noms citats en la versió més difosa inclouen al patòleg històleg John Compagno i al cirurgià/històleg Carlos Parellada (5).
Controvèrsies i discussió
En 2016, al Tirol (Àustria), una hòstia consagrada hauria estat trobada en el terra d’una església. Posteriorment, va ser col·locada en un recipient amb aigua. Després d’aproximadament 14 dies, es van observar sobre l’hòstia unes taques vermelles que recordaven l’aspecte de sang. Quatre anys més tard es van prendre mostres d’aquesta hòstia per a la seva anàlisi científica. El cas va ser examinat per un equip d’investigadors encapçalat per Irene J. Virgolini (i col·laboradors) de la «Medical University of Innsbruck» i altres institucions austríaques. Els investigadors van prendre mostres el 2020-2021 per fer microbiologia, histopatologia i estudis d’ADN. Segons Virgolini et al. (2023) després d’examinar l’hòstia de 2016, hi van trobar contaminació bacteriana i fúngica, però no evidències sòlides de teixit mamífer mitjançant histopatologia. A més, l’anàlisi d’ADN no va ser concloent, per la poca quantitat de material disponible (6).
A partir d’aquests resultats, en aquest treball Virgolini discuteix la «presència real» de Crist en l’Eucaristia com si fos una hipòtesi científicament demostrable o refutable, però la «presència real» de Crist no és una hipòtesi biològica. És una veritat de fe. No pertany al domini empíric mesurable (no es defineix com a presència fisicoquímica). Virgolini confon categories epistemològiques: pretén avaluar una afirmació metafísica amb instruments biològics, la qual cosa condueix a conclusions inevitablement mal plantejades. Presenta errors metodològics, epistemològiques i argumentatius significatius. No distingeix ciència biològica de la teologia. Interpreta mal dades biomèdiques, ignora explicacions naturals i no aplica un mètode científic rigorós. Per tant, la seva força com a article clínic o científic és molt limitada, i el seu valor resideix més en el debat teològic que en l’anàlisi científica de fenòmens extraordinaris.
Kelly Kearse i Frank Ligaj van publicar un treball on es revisen els miracles eucarístics anteriorment descrits. El seu article no estudia directament tots aquests casos amb noves proves, sinó que més aviat critica la metodologia emprada en les anàlisis d’aquests miracles. En aquest context van utilitzar experiments de laboratori amb «hòsties no consagrades» per a mostrar que fenòmens similars (taques vermelloses com a suposada «sang») poden sorgir per causes naturals.
Van comprar hòsties de blat no consagrades (d’un proveïdor habitual de parròquies). Les van deixar en un ambient polsós, fosc, com moltes de les hòsties trobades en esglésies. Després les van submergir en aigua (200 ml d’aigua de l’aixeta). En aproximadament un 15% dels casos van observar que després de 7–10 dies apareixien taques vermelloses en l’hòstia, visualment molt similars als casos de «hòstia sagnant». Van fer tincions, espectroscòpia, observació amb llum ultraviolada, microscòpia, i fins i tot anàlisi d’ADN. Amb aquests mètodes van distingir aquestes taques vermelles de sang real. Per exemple, sota llum ultraviolada les taques exhibien fluorescència vermellós-ataronjada, cosa que la sang real no fa. Van identificar un fong (del gènere Epicoccum, probablement epicoccum nigrum) com a causa probable de la coloració vermellosa: hi van observar hifes, conidis, chlamydospores i ho van confirmar amb tinció específica de fongs. A més, les hòsties contenien bona quantitat d’ADN de blat, bacteris i fongs el que podria contaminar les anàlisis. Van concloure que aquests factors (fongs, bacteris, contaminació, ADN de blat, condicions ambientals) ofereixen una explicació natural alternativa a molts dels suposats miracles eucarístics. Finalment, els autors proposaven un protocol mínim estandarditzat per investigar científicament casos futurs: documentació fotogràfica, cadena de custòdia, anàlisi microbiològica, tincions, espectroscòpia, proves d’ADN/PCR/HLA, controls adequats i mostres cegues.
Kearse i Ligaj no van afirmar necessàriament que tots els miracles eucarístics fossin explicables naturalment. Però el seu estudi posa en relleu que almenys en condicions de laboratori hòsties comunes poden «semblar sagnar» i que moltes de les proves que se citen com a suport de miracles tenen llacunes metodològiques importants com ara contaminacions, falta de controls i absència de proves específiques. Aquestes crítiques no pretenen negar a priori la possibilitat de miracles; més aviat subratllen que les evidències presentades fins ara no aconsegueixen el nivell de rigor científic modern.
No obstant això, cal considerar que els experiments es van realitzar amb hòsties no consagrades, no amb miracles reals. No demostra que els suposats miracles siguin explicables per fongs/bacteris, només mostra que una cosa semblant pot generar-se sota unes certes condicions. No descarta definitivament totes les variables possibles, encara que mostren que va aparèixer «material vermellós» en aproximadament un 15% dels casos en hòsties no consagrades, però no sempre. Això suggereix que fins i tot «les causes naturals» no tots els casos reprodueixen l’efecte. El que al seu torn suggereix que aquests fenòmens, sent reals, serien poc freqüents. Però no aclareix per què en uns sí i en uns altres no; la variabilitat ambiental, de manipulació i d’emmagatzematge complica treure conclusions generals. L’article pressuposa com a hipòtesi predeterminada que tot pot explicar-se de manera natural, en lloc de considerar seriosament la hipòtesi del sobrenatural. Els autors mateixos reconeixen que el seu «protocol mínim» ha de ser adoptat per futures recerques. El seu article no tanca la qüestió. Simplement assenyala com hauria d’estudiar-se el que implica que fins ara no hi ha estudis prou rigorosos que recolzin miracles. En realitat, la ciència necessita evidència reproduïble, documentada, amb controls rigorosos. Però en molts casos de miracles, els esdeveniments són únics, històrics i amb pobra documentació, la qual cosa dificulta aplicar aquest estàndard científic. Al final, l’article posa en evidència aquesta dificultat més que resoldre la qüestió (7).
Kearse KP, assenyala en un altre treball que moltes hòsties sagnants atribuïdes a miracles mostrarien sang del tipus AB, la qual cosa implicaria un origen comú. No obstant això, assenyala que els antígens AB no són exclusius dels glòbuls vermells humans: molts bacteris expressen molècules equivalents. Per tant, la coincidència del tipus AB no prova res sobre un origen comú.
És correcte advertir que alguns antígens bacterians poden imitar el grup sanguini AB, i que això pot produir falsos positius. Però el seu argument és massa general i no distingeix entre tècniques serològiques antigues i modernes. No tots els patrons AB poden explicar-se per contaminació microbiana, especialment quan la troballa és repetida, coherent i reproduïble. Kearse passa per alt que els antígens AB existeixen en molts teixits humans, no sols en sang. L’explicació microbiana per si sola no explica completament la coherència del tipus AB reportat en altres casos. Kearse ofereix un advertiment raonable, però la seva conclusió és limitada, incompleta i metodològicament insuficient per descartar de manera definitiva interpretacions alternatives (8).
Tomasz Grzybowski, Marta Wrzosek i Włodzimierz Wołyniec van fer un estudi forense/microbiològic de 25 casos de materials procedents d’hòsties considerades «miraculoses» perquè haurien mostrat canvis de color o estructura. Aquestes hòsties provenien d’esglésies o altres llocs en diversos països: Polònia, Alemanya, els Estats Units i Sud-àfrica. Van analitzar-ne la composició, van buscar fongs, bacteris, ADN i estructura histològica. No van detectar proves convincents de «sang humana» ni teixit cardíac autèntic. Les marques vermelloses i «carn» corresponien a contaminació microbiana. Des de la perspectiva científica la mostra era limitada, ja que l’estudi analitza només 25 casos, la qual cosa és un número molt reduït per a un fenomen que pretén explicar «miracles eucarístics». D’altra banda, els autors mateixos reconeixen que moltes hòsties van estar en contacte amb superfícies o contenidors possiblement poc higiènics. Això limita la generalització: els resultats només apliquen a aquests tipus de casos (caiguda + recollida + emmagatzematge), no necessàriament a tots els suposats «fenòmens eucarístics». En 24 dels 25 casos no es va detectar ADN humà o masculí, i només en un cas va haver-n’hi quantitats molt baixes mitjançant tècniques molt sensibles, la qual cosa els autors interpreten com a contaminació de contacte. Però aquesta interpretació no descarta per complet possibilitats distintes: per exemple, contaminació posterior, o degradació del material original. En un context de miracle eucarístic, declarar que no hi ha sang humana real requereix afirmar amb certesa que cap fragment original va resistir, una cosa difícil de demostrar amb mostres tan petites, degradades o contaminades. Quant a l’anàlisi histològica, els conglomerats de fibres eosinòfiles van ser difícils d’interpretar: els autors no van confirmar ni múscul ni teixit humà amb tècniques d’immunohistoquímica en almenys alguns casos. Això deixa un marge d’ambigüitat important en la interpretació.
La troballa de fongs i bacteris pigmentats suggereix que molts dels canvis de color poden explicar-se per contaminació microbiana. Però el fet que en alguns casos no s’aconseguís aïllament planteja la possibilitat que existeixin altres mecanismes no detectats, o que els mètodes no fossin prou sensibles per a uns certs tipus de contaminants o teixits degradats. A més, en els casos de pigmentació, l’estudi assumeix que es deu a fongs/bacteris típics d’ambients interiors/exteriors comuns, però no tots els possibles contaminants estan necessàriament mapats; hi ha una diversitat ambiental molt àmplia que podria portar a falsos negatius o interpretacions errònies. En conseqüència, l’anomenada metodologia per separar l’interpretable científicament del contaminant assumeix que tot ha de ser explicable per contaminació o error el que redueix de facto l’obertura per a l’extraordinari, potser de manera implícita. Això planteja un biaix d’interpretació, per tant, no és una refutació definitiva de tots els suposats miracles (9).
Conclusions
1ª La presència real de Crist a l’Eucaristia no és un tema científic. No pot ser confirmada ni refutada mitjançant anàlisi de laboratori.
2ª Els miracles eucarístics no són necessaris per a la fe. La fe en l’Eucaristia es basa en les paraules de Jesús. Els miracles, quan ocorren, són signes extraordinaris, no proves obligatòries.
3ª Els casos tradicionals (Lanciano, Buenos Aires, Sokółka, Legnica, Tixtla) presenten afirmacions sorprenents: Les anàlisis reportades descriuen teixit cardíac humà o sang humana AB, amb absència de conservants. No obstant això, aquests estudis presenten limitacions metodològiques. Malgrat tot, cal tenir en compte el següent:
a) Els professionals que van analitzar les mostres estaven acreditats i per tant mereixen total confiança, considerant la distinta autoria.
b) Santiago Ramón y Cajal també va utilitzar una metodologia antiga en les seves recerques sobre el teixit nerviós: això no és incorrecte, encara que sí limitat, comparat amb les tècniques modernes. No obstant això, no es considera un mètode invàlid.
c) El miracle de Lanciano figura a PUBMED, una base de dades d’informació científica en l’àrea de la biomedicina i la salut, que el gestiona la National Library of Medicine (NLM) dels Estats Units, a través dels NIH (Instituts Nacionals de Salut).
4ª Els miracles, per definició, no són replicables. Això implica que no es poden estudiar amb el mètode científic clàssic que exigeix repetibilitat i control, fins i tot amb protocols perfectes. Un miracle històric sempre tindrà un marge inherent d’incertesa científica.
5ª La ciència pot descartar fraus o causes naturals, però no demostrar el sobrenatural.
6ª No hi ha estudis recents (post-2024), publicats en revistes revisades per parells, que analitzin directament (amb material físic) els miracles esmentats anteriorment seguint el «protocol estandarditzat» proposat per Kearse & Ligaj.
Referències
(1) Linoli O. Ricerche istologiche, immunologiche e biochimiche sulla carn e sul sangue del miracolo eucaristico di Lanciano (vii secolo) [Histological, immunological and biochemiccal studies on the flesh and blood of the eucharistic miracle of Lanciano (8th century)]. Quad Sclavo Diagn. 1971 Sep;7(3):661-74. Italian. PMID: 4950729.
(2) Document PDF: Miracle Eucarístic de BUENOS AIRES, L’Argentina, 1992-1994-1996.
(3) Rocznik Teologii Katolickiej. Theological and Empirical Cognition in Discovering the Living Eucharistic Presence. The Example of Sokółka. 2024.
(4) Document en PDF: Eucharistic Miracle of LEG¬NICA — Poland 2013.
(5) Document en PDF: Miracle Eucarístic de Tixtla, Mèxic, 21 d’octubre de 2006. Els resultats van ser presentats públicament el 25 de maig de 2013 durant un simposi internacional convocat per la diòcesi de Chilpancingo Chilapa.
(6)Virgolini IJ, et al. Reality or fiction of the «Real Presence» of Jesus Christ in the Holy Eucharist? Ann Clin Med Casi Rep. 2023, 11:1976.
(7) Kelly Kearse i Frank Ligaj. Scientific Analysis of Eucharistic Miracles: Importance of a Standard Protocol. Journal of Forensic Science and Research, 2024, 8(1), 078–088.
(8) Kearse KP. Scientific analysis of shared AB blood type among relics and eucharistic miracles: A reply to Franco Serafini’s commentary. Forensic Sci Med Pathol. 2025, Apr 15. doi: 10.1007/s12024-025-01003-w. Epub ahead of print. PMID: 40234367.
(9) Grzybowski T, Wrzosek M, Wołyniec W, Hałoń A, Chmielik E, Gorzkiewicz M, Woźniak M, Mikucka A, Lebioda A, Jonkisz A, Małodobra-Mazur M, Bartnik B, Dobosz T. Methodology for the analysis of biological impurities associated with peri-eucharistic phenomena. Appl Microbiol Biotechnol. 2025 Mar 5;109(1):58. doi: 10.1007/s00253-025-13439-9. PMID: 40042646; PMCID: PMC11882681.
____
* Especialista en Radiodiagnòstic i Neuroradiologia
Tractament intervencionista del dolor amb TAC