Text de l’Evangeli (Jn 1,1-18): Al principi era el Verb, i el Verb era amb Déu, i era Déu, el Verb. Aquest era al principi amb Déu. Totes les coses han estat fetes per ell, i sense ell no ha estat feta ni una sola cosa de les que han estat fetes. En ell hi havia vida, i la vida era la llum dels homes, i la llum resplendeix en la tenebra, i la tenebra no l’acollí. Esdevingué un home enviat de Déu, de nom Joan. Aquest vingué per a testimoniatge, per testimoniar sobre la llum, a fi que tots creguessin per ell. No era ell la llum, sinó qui havia de testimoniar sobre la llum. [Aquell] era la llum veritable, la que il·lumina tot home, la que ve en aquest món. En el món era, i el món per ell va ser fet, i el món no el conegué. Als seus vingué, i els seus no l’acolliren. Però a tots els qui el reberen els donà poder d’esdevenir fills de Déu, els qui creuen en el seu nom, els quals no pas de sang, ni de desig de la carn, ni de voluntat d’home, sinó de Déu han nascut. I el Verb es feu carn, i habità entre nosaltres; i contemplàrem la seva glòria, glòria com d’unigènit del Pare, ple de gràcia i de veritat. Joan dona testimoni sobre elli clama, dient: «Aquest era del qui jo deia: El qui darrere meu ve, davant meu ha passat, perquè primer que jo era». Perquè de la seva plenitud, nosaltres tots n’hem rebut, i gràcia per gràcia; perquè la Llei per mitjà de Moisès fou donada, la gràcia i la veritat per Jesucrist han vingut. Déu ningú no l’ha vist mai; l’unigènit Déu, el qui és en el si del Pare, aquest l’ha donat a conèixer.
La litúrgia ens proposa tornar a meditar el mateix evangeli del dia de Nadal, el pròleg de sant Joan, un text que ens obre, sigil·losament però de bat a bat, la porta d’accés al misteri de Déu.
Aquest passatge d’admirable fondària contrasta amb la senzillesa, no per això menys profunda, dels relats de l’encarnació i del naixement de Jesús de Mateu i Lluc, que ens conviden a contemplar Déu fet un infant indefens, desvalgut. En mirar-lo, el cor s’estova i la ment i els llavis s’omplen de cants dolços i alegres. Ens admirem d’un Déu que necessita les nostres cures.
En l’evangeli d’avui és la divinitat del Fill de Déu la que es manifesta i surt al nostre encontre. És Ell qui regala la vida i ens omple de la llum necessària perquè arribem a comprendre aquest misteri. Déu ens ofereix formar part d’Ell, ens concedeix el do inconmensurable de la filiació divina i, amb ell, el poder de participar com a fills de la seva vida familiar. Aquells que no l’acullen caminen en la foscor perquè ignoren el do al qual han estat cridats i que omple de sentit la pròpia existència.
Déu, que és la Veritat i la Gràcia, vol que prenguem part d’aquesta gràcia i d’aquesta vida veritable, i que la visquem en plenitud. Ens regala el més gran, allò que mai no podríem aspirar a assolir.
«Així, doncs, a l’inici de l’any, mentre ens posem en camí cap als dies nous i únics que ens esperen, demanem al Senyor experimentar en tot moment, al nostre voltant i sobre nosaltres, l’escalfor de la seva abraçada paterna i la llum de la seva mirada que beneeix, per comprendre cada vegada millor i tenir sempre present qui som i cap a quin destí meravellós avancem (cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. past. Gaudium et spes, 41). Al mateix temps, però, també nosaltres donem-li glòria, amb la pregària, amb la santedat de vida i fent-nos, els uns per als altres, mirall de la seva bondat» (Lleó XIV, homilia del dia 1 de gener de 2026).
Altres comentaris: evangeli.net; opusdei.org;
Atres recursos: vàries homilies