La primera exhortació apostòlica de Lleó XIV té per títol Dilexi te («T’he estimat») (DT). Va ser signada el 4 d’octubre de 2025, festa de sant Francesc d’Assís, i presentada públicament el 9 d’octubre de 2025. L’exhortació té com a tema central l’amor als pobres, partint de la Sagrada Escriptura, i particularment de l’amor de Crist pels pobres, i de tota la tradició cristiana, i de l’opció preferencial de l’Església pels pobres.
El títol està pres, segons el costum en molts documents pontificis, de les primeres paraules en llatí de l’Exhortació. En aquest cas, preses del llibre de l’Apocalipsi, on (Ap 3,9), el Senyor diu «t’he estimat» (dilexi te) (DT) a una comunitat cristiana que, a diferència d’unes altres, no tenia cap rellevància ni recursos i estava exposada a la violència i al menyspreu (DT 1), prometent-li suport (Cf Ap 3,8-9). Aquest text -afegeix la DT- «evoca les paraules del càntic de Maria: «Va derrocar els poderosos del soli i va exalçar als humils. Va satisfer de béns els famolencs i va acomiadar els rics amb les mans buides» (Lc 1,52-53).» (DT 1)
Amb aquesta exhortació, el Papa León XIV, com ell mateix explica (DT 3) reprèn un projecte iniciat pel Papa Francesc, completant-lo amb les seves pròpies aportacions. Està en plena sintonia amb els ensenyaments del seu predecessor, principalment de la seva última Encíclica Dilexit nos (2024), sobre l’amor humà i diví del cor de Jesucrist.
La Dilexi te col·loca la pobresa en el centre de la seva reflexió com un problema estructural i universal que afecta a totes les societats i emfatitza que l’amor diví ha de traduir-se en una atenció efectiva cap als més febles i marginats. El document sosté que no es tracta només de caritat ocasional, sinó d’una transformació del cor, de l’Església i de la societat mitjançant la compassió, la justícia, la solidaritat i la conversió personal. No tracta d’emfatitzar el valor de la beneficència, sinó de redescobrir el vincle inseparable entre la fe i la proximitat amb els pobres: «el contacte amb qui no té poder ni grandesa és un mode fonamental de trobada amb el Senyor de la història.» (DT 5)
L’exhortació apostòlica Dilexi te es divideix en una breu introducció i cinc capítols. En una atapeïda síntesi es podria resumir així:
Capítol I: Algunes paraules indispensables
El primer capítol es deté en el sentit cristià de l’atenció als pobres i convida a sentir el “crit dels pobres” i a reconèixer les diverses formes de pobresa —material, moral i espiritual— que interpel·len la consciència cristiana.
Estableix que la proximitat als necessitats és trobada amb Crist. Adverteix : «No és possible oblidar els pobres si no volem sortir fora del corrent viu de l’Església que brolla de l’Evangeli i fecunda tot moment històric.» (*DT 15)
Adverteix també d’actituds ideològiques que trivialitzen la pobresa i convoca a sentir el crit dels pobres com crida divina i considera que «el compromís en favor dels pobres i amb la finalitat de remoure les causes socials i estructurals de la pobresa, fins i tot sent important en els últims decennis, continua sent insuficient.» (DT 10)
Capítol II: Déu opta pels pobres
El segon capítol fa un repàs de textos bíblics que fonamenta la tesi de l’opció preferencial de Déu pels pobres com a expressió de la misericòrdia divina. Presenta Crist com a model de proximitat i servei, i recorda que l’amor al proïsme és inseparable de l’amor a Déu, essent les obres de misericòrdia criteri del judici final. Emfatitza que la preferència de Déu pels pobres no és opcional sinó essencial. Jesús s’identifica amb els pobres, assumeix la pobresa humana i revela la justícia de Déu des dels marginats.
Es denuncien formes estructurals d’opressió i s’afirma que la fe genuïna va acompanyada per justícia social. Conclou afirmant que, al llarg dels segles, els textos bíblics presentats «han interpel·lat els cors dels cristians a estimar i a realitzar obres de caritat, com a llavors fecundes que no cessen de produir fruit.»
Capítol III: Una Església per als pobres
Enllaçant amb aquesta conclusió, en el capítol tercer, el Papa recorre la història cristiana (orígens, tradició patrística, ordes mendicants) en el seu servei als necessitats. Mostra una continuïtat de caritat i lliurament que ha sostingut la vida cristiana al llarg dels segles i es deté en les accions dutes a terme per l’Església i pels cristians en l’educació dels pobres, acompanyant els emigrants i també a través de moviments populars en lluita amb les causes estructurals de la pobresa.
Sosté que la identitat de l’Església ha de configurar-se “amb” i “per als” pobres. Planteja que les institucions eclesials — litúrgia, ministeris i estructures — han d’integrar la lògica de la proximitat, solidaritat i conversió.
Capítol IV: Una història que continua
El quart capítol analitza la projecció social d’aquest compromís, destacant la Doctrina Social de l’Església i l’impuls del Concili Vaticà II. Denuncia les estructures que generen desigualtat i proposa valorar l’experiència i saviesa dels pobres com un do per a tota la comunitat eclesial.
Situa l’opció preferencial pels pobres en el context de la Doctrina Social de l’Església, que de mode més o menys explícit és present des de la Rerum Novarum. Mostra com el magisteri social ha anat desenvolupant una tradició crítica enfront de les estructures injustes i recorda que aquesta història no està conclosa, sinó que continua desafiant el present.
Capítol V: Un desafiament permanent
L’últim capítol posa l’accent en el fet que el servei als pobres no és un projecte temporal, sinó un desafiament constant per a l’Església i cada cristià. Crida a gestos concrets de solidaritat, oferta d’oportunitats reals, acompanyament i conversió cultural. Afirma que l’amor sense límits cap als pobres és criteri de fidelitat cristiana.
El document conclou amb una crida a la conversió personal i comunitària. Recorda que la cura dels pobres és una tasca permanent i quotidiana, i que els gestos concrets d’ajuda i proximitat —per petits que siguin— són expressió viva de l’Evangeli en el món actual.
Al llarg del text, Dilexi te articula la idea que l’amor cristià veritable es manifesta en l’opció preferencial pels pobres: estimar Crist implica estimar els més desvalorats. L’exhortació no sols proposa gestos assistencials, sinó una conversió interior, institucional i cultural que reorienti la missió de l’Església cap a aquells que sofreixen.
En comentaris successius anirem aprofundirem en alguns aspectes específics de la Dilexi te, que inclouran algunes idees claus i aportacions, omissions i reptes.