Em pregunto, m’ imagino que com tothom, quines són les causes de l’ateisme actual. De vegades l’origen s’ ha buscat al segle XVIII, a la Il.lustració. Jo aqui exposaré la meva opinió, que com tot és discutible: l’ origen de l’ ateisme està en el trencament de l’ home amb la bellesa, després vindrà la negació de la veritat i el bé, però serà més tard, al segle XX.
El component sagrat de la bellesa
La bellesa té un component sagrat, que és definitori. Sense aquest component, la bellesa perd la seva claredat, la seva transparència, la seva llum. I opta per la obscuritat, per la foscor. La claredat, la llum, la transparència pertanyen a l´àmbit de la sacralitat per la senzilla raó de que són atributs de Déu, concretament de la seva bellesa. No estic parlant d´una bellesa de temàtica religiosa, sino de la bellesa en abstracte. La bellesa de que parlen tots els filòsofs. Des del meu parer, a Déu el percebem primer per la bellesa. No sé si seré molt agosarada, però penso que el primer contacte amb Déu és a través de la bellesa. Déu es comunica als homes a través de la bellesa i de la bellesa creada. Ella ens porta a Déu directament (potser aquesta és una idea agustiniana). Només cal mirar la Natura. La seva bellesa porta l´emprempta de Déu (potser per això hi ha un retorn a la Natura ens els últims anys, perquè en el fons s´està buscant Déu). A Déu l´entenem poc i ens costa acceptar la seva bondat (cal recordar aquella pregunta que s´ha tornat un tòpic: On estava Déu a Auschwitz?), però la seva bellesa és inqüestionable a totes les cosas creades. Tant la bellesa de la Creació com la bellesa creada pels homes ens porta a Déu, perquè té llum claredat i transparència. Treure aquest component sagrat de la bellesa és negar Déu. Quan veiem quelcom que ens agrada, quelcom que és bell, diem: què bonic i, fins i tot, ens conmovem. Doncs jo penso que Déu s´està comunicant a través d´aquesta experiència. És curiós constatar com en el món que vivim, la veritat i el bé estan molt qüestionats, però la bellesa de la creació no la qüestiona ningú. L´admet tothom (que és una manera implícita o tàcita d´acceptar l´existència de Déu, encara que no es reconegui obertament). Però també s´ha de dir que la bellesa de la creació ha desaparegut de la temàtica artística. Ni la poesía ni la pintura en parlen. És una prova de l´allunyament de Déu.
La dessacralització de la bellesa
La dessacralització de la bellesa, va començar al segle XIX, amb Nietzsche, amb Les fleurs du mal de Baudelaire, amb el naturalisme, amb el “feismo”, amb la incorporació de la fealdat a l’obra artística, amb la incorporació d´un element sòrdid i escabrós. Pensem amb la pintura negra de Goya. Tot en aquesta pintura es fosc, dionisíac, orgiàstic, carnavalesc. És l’ eterna lluita entre Dionisos i Apolo, de que parlava Nietzsche a El neixement de la tragèdia. I l’ artista, al segle XIX va optar per Dionisos, pel desordre, el caos, també els romàntics. Després al segle XX arriba la transgressió amb les Avantguardes, el trencament amb tota l’ estètica anterior. La desaparició de la claredat i la llum. L’ art es torna incomprensible, sobretot el surrealisme, basat en Freud i la seva teoria del subconscient. La bellesa ja no està present en aquestes obres, sino la foscor. L’ art ha perdut el seu component sagrat i rendeix culte a Dionisos.
Però la veritat continua impoluta amb tot el sistema d’ideologies que sorgeix al segle XIX. La raò continua essent la protagonista de l’escenari. Ningú la qüestiona, menys els artistes. L’ home del carrer es veu influenciat per l’ art. Perque el poble consumeix art, popular o culte, però en consumeix: llegeix novel.la (quant mal varen fer Pérez Galdós i Clarín i. fins i tot, la Pardo Bazán), veu cinema, compra productes estètics, sobretot els referents a la moda, llegeix poesía, va al teatre, a exposicions artístiques, escolta música. Els artistes són influencers, molt més que els intel.lectuals. Més en l’ època que vivim, on els intel.lectuals tenen un paper secundari. Qui és llegeix ara un assaig de 300 pàgines? Al segle XIX i al segle XX es llegien. La bellesa entra pel cor, per les emocions, que és la part més vulnerable de l’home. Però la fealdat també té el seu atractiu. Per què tot ha de ser bonic o tenir un final feliç? (el tema dels finals feliços donaria per fer una reflexió sobre el bé i el mal). Per què no incorporar allò que és sòrdid, escabrós o tèrbol? L’ home es sent atret per Dionisos i la seva foscor, el seu desordre, la seva mancança d’armonia. Es sent atret per la transgressió i la incorpora a la seva vida. Així la seva vida perd el seu sentit sagrat. La bellesa, per l’ home és avorrida, monòtona i previsible. La transgressió, en canvi, és atractiva, divertida, novedosa, sorprenent, desconcertant. L’home vol viure aquesta vida, vol viure intensament, no perdre’s ni una emoció. La vida es converteix en una aventura on tot és permès, però fora del recinte sagrat.
Aquesta dessacralització de la bellesa abarca tots els àmbits: des de la moda a la poesia, passant per totes les expressions artístiques i socials. Allà on l’home intervé, la bellesa no té espai. La veritat i el bé hauran d’ esperar a la caiguda de les ideologies a finals del segle XX, a l’ aparició de la postmodernitat i del relativisme. Amb el relativisme desapareixen la veritat i el bé com a categories ontològiques, de fet desapareixen la metafísica i l’ imperatiu ètic universal (encara que la Declaració dels Drets Humans és una guia ètica). Així desapareix Déu de la vida de les persones.
Cal recuperar la bellesa
L’home del carrer no es qüestiona axiomes metafísics ni tampoc qüestions morals. Però sí diu: això m’ agrada, això no m’agrada. I aquest és un principi estètic vàlid segons Chéjov. És la bellesa, que entra sempre pels ulls, el primer que rebutja l’home, abans que la veritat i el bé. Pensar i jutjar són tasques oneroses. Però disfrutar amb la bellesa (perquè la bellesa està per disfrutar, és fonamentalment lúdica) és molt agradable. D’ aquesta manera, l´home dessacralitza la seva vida i s’ allunya de Déu. Per això, l’ home i l’ espai sagrat el recuperarem per la bellesa. La bellesa entra pels sentits. Quan arriba a la intel.ligència, es converteix en veritat i quan actua, fa el bé. En definitiva, recuperarem l´home i el seu espai sagrat pel cor, per les emocions, per la bellesa. Després vindran l’ acceptaciò de l’ objectivitat de la veritat i el bé. Volia acabar aquesta breu reflexió amb una idea que em volta pel cap fa temps: “Cal recuperar la bellesa per a que aquest vell món aconsegueixi la felicitat que tant anhela”. Res més.