La vida i la mort
Des del punt de vista biològic, demanar-se què és la vida, entranya una certa dificultat. Això és així perquè la vida és un concepte complex i multifacètic que abasta l’existència d’éssers, els quals tenen unes propietats determinades, gràcies a les quals, experimenten un naixement, desenvolupament, reproducció i interacció amb el mitjà que els envolta. Potser una definició de vida biològica que podria acostar-se millor a la realitat del que són els vivents seria: «moviment que resisteix la corrupció». Certament, el fenomen de la vida consisteix en el moviment de partícules, molècules, cèl·lules, canvis metabòlics i estructurals que experimenten els éssers vius i que precisament els fa vivents.
Amb tot, pot afirmar-se que en la mort també existeix moviment. També hi ha modificacions biològiques evidents. No obstant això, aquest moviment ja no resisteix la corrupció, sinó, intrínsecament, en forma part. En la mort ja no existeix una integritat harmònica de la qual depèn la vida, entesa com a fenomen biològic. L’ésser viu deixa de ser-ho per esdevenir alguna cosa que, fins i tot tenint transformacions, aquestes porten inexorablement a una situació que ja no és vital.
Per tant, si la vida és un procés dinàmic que requereix una adaptació i un ajust continus per poder mantenir-se, la mort es caracteritza per un «esgotament» d’aquest dinamisme, que és substituït per un cessament funcional i orgànic de les activitats biològiques que sustenten un organisme viu, donant pas a una transformació que progressa cap a la desintegració.
El diagnòstic de la mort humana
En l’ésser humà, la mort condiciona una colla d’aspectes, com l’absència de polsos perifèrics i de batec cardíac, l’absència de moviments respiratoris, la inconsciència i falta de moviments voluntaris i reflexos (reflex corneal), l’absència de resposta a estímuls dolorosos, la presència de midriasi (dilatació pupil·lar) paralítica, i la presència de cianosi (coloració blavosa o habitada de la pell i les mucoses, especialment en àrees com els llavis, les ungles i la cara a causa d’una disminució en la quantitat d’oxigen.
Cal considerar que en la mort natural per malaltia existeix un espai de temps més o menys llarg entre el que seria la mort aparent i la mort real d’una persona.
És del tot conegut i existeix una experiència àmplia que per procediments mèdics de reanimació, persones que poden presentar totes les característiques de la mort descrites anteriorment i que exteriorment la vida sembla del tot extingida, en realitat, persisteix la vida en allò aparentment mort. Això pot ocórrer en l’aturada cardiorespiratòria susceptible de poder reanimar-se oportunament.
La mort encefàlica
Convé esmentar el concepte de mort encefàlica dins del context que s’està tractant.
La mort encefàlica es defineix com el cessament irreversible en les funcions de totes les estructures neurològiques intracranials, tant dels hemisferis cerebrals com del tronc de l’encèfal. El diagnòstic ha de ser realitzat per metges experts i es basa en una exploració neurològica i les proves instrumentals que calguin. La mort encefàlica ha estat reconeguda com la mort de l’individu per la comunitat científica, encara en presència d’un funcionament cardiovascular i ventilatori artificial, i acceptada com a tal en la legislació de diferents països. L’etiologia més freqüent és l’hemorràgia cerebral i el traumatisme cranioencefàlic, en cas d’una mort violenta, o bé una persona que sofreix una parada cardiorespiratòria i no s’ha procedit a la seva reanimació, de manera que l’encèfal experimenta la mort neuronal irrecuperable.
Sent indiscutible això anteriorment esmentat, no és menys cert que la mort real es presenta amb claredat quan s’evidencien els signes de putrefacció en el mort, la qual cosa implica la certesa infal·lible de la mort veritable, sense possibilitat de retorn a la vida.
El tanatocronodiagnòstic
S’anomena tanatocronodiagnòstic el temps transcorregut des del moment de la mort d’una persona fins al descobriment del cadàver. Es basa en els canvis que experimenta el cos, coneguts com a fenòmens cadavèrics.
Hi ha diferents etapes que esdevenen en un cos un cop produïda la mort.
ACIDIFICACIÓ TISSULAR
Quan existeix la defunció de la persona ocorre una acidificació general dels teixits.
REFREDAMENT
Es deu al cessament de l’activitat metabòlica. El cadàver perd calor fins a igualar la seva temperatura amb la de l’ambient entre les 6 i 10 hores successives.
DESHIDRATACIÓ
Es presenta a partir de les 8 hores post mortem. La deshidratació condiciona un enfonsament del globus ocular i pèrdua de la transparència de la còrnia, que esdevé opaca.
LIVIDESES CADAVÈRIQUES
Són taques de color variable (rosat, marronós, violeta) que dependran de la causa de la mort. Apareixen per efecte de la gravetat de la sang en els llocs declivis. Són màximes entre les 6-12 hores.
RIGIDESA
També anomenat rigor mortis, el qual es defineix com l’estat de duresa després de la mort. Es presenta entre les 12-15 hores, i desapareix entre les 20–24 hores.
PUTREFACCIÓ CADAVÈRICA
La putrefacció consisteix en un procés de fermentació pútrida d’origen bacterià. Els bacteris provenen de l’exterior, però els que tenen un paper fonamental són els que es troben en el mitjà intern, és especial en el cec, replet d’abundant flora microbiana, on s’inicia el procés que envaeix l’organisme.
Hi ha tres fases en la putrefacció:
Fase Cromàtica: Ocorre a partir de les 24 hores, quan apareix la taca verda en l’abdomen, després un reixat venós per la visualització de la xarxa venosa de la pell.
Fase Enfisematosa: Es deu a la producció d’abundants gasos produïts per l’activitat bacteriana. La infiltració gasosa envaeix al teixit cel·lular subcutani causant inflor del Cap, protrusió dels globus oculars i la llengua. El tòrax i l’abdomen estan distesos i els genitals externs augmenten de volum. S’inicia després de les 72 hores fins als 7 dies per donar pas a la liqüefacció.
Fase de Liqüefacció: Es liqüen els teixits. Aquesta fase dura de setmanes a mesos.
Fase d’Esqueletització: Al llarg de dos a cinc anys, totes les parts toves del cadàver aniran desapareixent fins a arribar a l’esqueletització.
El cos de Llàtzer
Llàtzer és un personatge que apareix en l’Evangeli segons Sant Joan (Jn 11, 1-45), que al costat de les seves germanes Maria i Marta vivien a Betània. Jesús era molt amic d’aquesta família. Sant Joan relata que Llàtzer estava malalt, de la qual cosa va ser informat Jesús per uns missatgers que van enviar Marta i María. Jesús no hi va anar immediatament, sinó que va romandre en el lloc on estava dos dies més. Llàtzer va morir i li van donar sepultura. Quan Jesús va arribar a Betània li va dir Marta: «Senyor, si haguéssiu estat aquí, no hauria mort el meu germà». Van dir a Jesús on era enterrat Llàtzer. Jesús es va dirigir a la tomba. Llavors va dir: «Lleveu la llosa». Però Marta, la germana del qual havia mort, li va replicar: «Senyor, després de quatre dies, ja deu fer fortor». Jesús va cridar amb veu potent: «Llàtzer, surt a fora!». I va sortir el mort, lligats amb benes les mans i els peus, i la cara embolicada en un sudari. Jesús els va dir: «Deslligueu-lo, i deixeu-lo anar».
D’aquest resum, que explica amb més detall l’Evangeli, el que interessa és precisament la frase en negreta. El cos de Llàtzer havia mort feia 4 dies. Per tant, el tanatocronodiagnòstic en aquell moment havia passat per les fases d’acidificació, refredament, deshidratació, hauria mostrat livideses, hauria passat per la rigidesa cadavèrica i la fase cromàtica de la putrefacció. Probablement Llàtzer estava en la fase enfisematosa de la putrefacció. Presentaria inflor del cos pel gas originat per l’activitat bacteriana, la qual també va donar origen a un procés fermentatiu. En aquesta fase la pudor característica de cadàver era palesa. Pot, doncs, concloure’s que el cos de Llàtzer havia experimentat la mort real.
Les paraules de Jesús ordenant que Llàtzer sortís a fora d’on estava dipositat, van fer que un cadàver en aquell estat de descomposició es restituís «ad integrum», tornant a la vida. És impossible saber què va ocórrer en aquell cos. Potser va haver-hi una regressió tissular global des d’un estat de «moviment en la mateixa corrupció» a un «moviment propi de la vida».
En la literatura mèdica no existeix cap cas d’un cadàver que estigui desintegrant-se i torni a tenir vida «ipso facto». El cas de Llàtzer és únic i al mateix temps portentós. És un fet que sobrepassa les lleis de la naturalesa i, per consegüent, les ciències particulars no tenen en absolut cap experiència sobre aquest tema. Jesús, Déu i home veritable, tenia la possibilitat de fer una cosa així, superant absolutament qualsevol capacitat humana.
* Doctor en Medicina y Cirugía por la Universidad de Barcelona. Especialista en Radiodiagnóstico y Neurorradiología en el Hospital de Bellvitge. L’Hospitalet. Graduado en Ciencias Religiosas por la Universidad de Navarra.
BIBLIOGRAFIA
Dolores Escudero. Diagnóstico de muerte encefálica. *Med. Intensiva 33-4. 2009.
Evangeli segons sant Joan, capítol 11, 1-45.
Austin Gresham. Atles de Medicina Forense. Editorial Científico-Médica. 1977.
Peña José Antonio, Bustos Saldaña Rafael, Verdín G. Omar. Fenómenos cadávéricos y el tanatocronodiagnóstico. Cadaveric phenomena and postmortem interval. Gac. int. cienc. forense