Els dies 14 i 15 de febrer de 2025 han tingut lloc les I Jornades de Personalisme acollides per L’Ateneu Universitari Sant Pacià a Barcelona i organitzat per tres entitats que conreen la filosofia personalista a Espanya, el Instituto Emmanuel Mounier de Espanya (IEME), el Institut Emmanuel Mounier de Catalunya (IEMC) y la Asociación Española de Personalismo (AEP). Cadascuna d’aquestes entitats ja fa bastants anys que funcionen, la que menys 20 anys. En aquest temps han desenvolupat una notable activitat, amb conferències, seminaris, cursos, publicacions i fins i tot amb una revista pròpia cadascuna d’aquestes institucions. La revista Acontecimiento (IEME), Calidoscopi (IEMC) y Quién. Revista de filosofía personalista (AEP).
Els organitzadors consideraven ja un èxit el fet que, per primera vegada, organitzessin un esdeveniment conjunt. D’altra banda, van prendre part en l’esdeveniment al voltant de 170 persones, la majoria presencials i uns pocs en línia, i es van presentar gairebé 60 comunicacions que es van sumar a 10 conferències plenàries. Així, doncs, la participació pot considerar-se també un èxit. No obstant això, el major èxit, al meu entendre, és que va quedar clar que el pensament personalista és viu i que pot aportar molt en aquest moment de crisi moral i espiritual en la nostra societat.
El personalisme, introduït per Emanuel Mounier en el període d’entreguerres, amb importants precedents en Jaques Maritain, va tenir una època d’esplendor en les dècades següents, però després va perdre popularitat. No obstant això, en el present segle estem assistint a un nou despertar del personalisme manifestat en llibres, cursos, seminaris, tesis doctorals i esdeveniments com aquest. Presumiblement, n’hi haurà més, i potser encara de més amplis. De fet, es va anunciar el II Congrés Mundial de Personalisme a Madrid per al 2026.
El personalisme no és un sistema filosòfic tancat, sinó un conjunt de corrents de pensament que tenen en comú posar en el centre de la seva reflexió la persona humana, considerant-la com un tot, un ser irreductible a mers conceptes biològics, psicològics o socials. S’oposa tant a reduccionismes materialistes com a concepcions idealistes que despersonalitzen l’individu. El seu èmfasi rau en la dignitat, llibertat i responsabilitat de la persona, destacant la seva dimensió relacional i transcendental. D’aquesta manera, tracta de superar tant l’individualisme, amb individus aïllats o desvinculats, com postures col·lectivistes on la persona queda diluïda en el comú.
Les ponències presentades van respondre a aquesta visió plural, encara que bastant convergent. Segons els ponents, s’endevinaven enfocaments que entroncaven amb algun dels principals corrents de personalisme o una combinació d’aquests. Així, va haver-hi comunicacions seguimt l’original posició de Mounier, l’anomenat personalisme comunitari, així com del personalisme dialògic, desenvolupat per autors destacats com Martin Buber i Gabriel Marcel, el personalisme fenomenològic (Max Scheler, Edith Stein), el personalisme realista-fenomenològic (Karol Wojtyła / Joan Pau II) i el personalismes cristià amb un enfocament no sols filosòfic sinó també teològic. Treballant sobre l’enfocament de Wojtyla, Juan Manuel Burgos, va presentar un innovador desenvolupament, que va anomenar personalisme integral, que em va semblar molt suggeridor.
Amb tot, els elements claus del personalisme sortien una vegada i una altra. Destacava, la centralitat de la persona en la reflexió filosòfica, amb la seva dignitat i valor inherent. També se subratllava el valor de la llibertat personal i la necessitat d’actuar amb responsabilitat, així com la importància de la dimensió relacional i social de la persona, incloent-hi la trobada amb els altres i la capacitat de les persones d’actuar amb amor generós, crear comunió i construir comunitats. Tampoc va mancar l’obertura a la transcendència, sostinguda per molts corrents personalistes, orientada cap a una realitat superior (Déu).
Mentre que la majoria de ponències van ser marcadament filosòfiques i conceptuals, tampoc van faltar algunes intervencions més pràctiques. Entre elles, el paper del personalisme en la transformació social (Joan Lluís Pérez Francesch), la connexió del compromís personalista amb la política (Luis Ferreiro) i una anàlisi de la filosofia de la cultura en el personalisme d’avui (Albert Llorca). També és remarcable, entre d’altres, un ampli estudi sobre el sentit del personalisme fílmic des de la comunitat de propòsit d’alguns directors de cinema i la seva connexió amb la filosofia personalista (José Alfredo Peris).
Em va semblar molt interessant la intervenció d’Yves Roullière, de l’Association des Amis d’Emmanuel Mounier (França) i editor de les obres completes de Mounier, qui va plantejar la qüestió “Està realment mort el personalisme?, donant una resposta engrescadora des d’una perspectiva francesa.
En resum, sembla que aprofundir i aplicar el personalisme continua sent important. El personalisme ha tingut una gran influència en l’ètica, l’antropologia i la política en el passat, promovent el respecte a la dignitat humana i la justícia social. És de desitjar que continuï tenint-la en el futur.