Text de l’Evangeli (Lc 2,41-52): I anaven els seus pares cada any a Jerusalem per la festa de la Pasqua. I quan complí dotze anys, pujaren ells segons el costum de la festa. I transcorreguts aquells dies, quan tornaven, el nen Jesús es quedà a Jerusalem, i no se n’adonaren els seus pares. I pensant que ell era en la caravana, recorregueren el camí d’un dia i el buscaven entre els parents i coneguts; i com que no el trobaven, retornaren a Jerusalem tot buscant-lo. I s’esdevingué que després de tres dies el trobaren en el temple assegut enmig dels doctors, escoltant-los i interrogant-los. I tots els qui el sentien es meravellaven per la prudència i les respostes d’ell. I veient-lo, quedaren meravellats. I li digué la seva mare: «Fill, per què ens has fet això? Mira que el teu pare i jo, adolorats, et buscàvem». I els digué: «Per què em buscàveu? ¿No sabíeu que convé que jo sigui en les coses del meu Pare?». Però ells no entengueren les paraules que els havia dit.
I baixà amb ells i anà a Natzaret, i els estava subjecte. I la seva mare conservava totes aquestes coses en el seu cor. I Jesús creixia en saviesa i edat i gràcia davant Déu i els homes.
Jesús, Maria i Josep són una família unida. Avui pelegrinen a Jerusalem, la ciutat santa, per commemorar la gran festa de la Pasqua amb familiars i amics, perquè les festes es viuen i celebren en família. Junts també busquen, en tot moment, estar atents a la veu de Déu per escoltar-la i complir sempre la seva voluntat.
A l’evangeli d’avui escoltem les primeres paraules pronunciades per Jesús. Ens parla d’“estar en les coses del seu Pare”, és a dir, de dur a terme el designi d’amor i de salvació que l’ha portat al món i que dóna sentit a la seva vida. La voluntat de Déu per a ell és complir la seva missió. Als ulls de tots és un adolescent, però Maria i Josep ho saben, ell és el Fill de Déu fet home, i ells mateixos l’han criat i educat.
“Preguntem-nos: de qui havia après Jesús l’amor a les “coses” del seu Pare? Certament, com a fill tenia un coneixement íntim del seu Pare, de Déu, una relació personal i permanent profunda amb ell, però, en la seva cultura concreta, segur que va aprendre dels seus pares les oracions, l’amor al temple i a les institucions d’Israel. Així doncs, podem afirmar que la decisió de Jesús de quedar-se al temple era fruit sobretot de la seva íntima relació amb el Pare, però també de l’educació rebuda de Maria i de Josep. Aquí podem entreveure el sentit autèntic de l’educació cristiana: és el fruit d’una col·laboració que sempre cal cercar entre els educadors i Déu. La família cristiana és conscient que els fills són do i projecte de Déu. Per tant, no es poden considerar com una possessió pròpia, sinó que, servint en ells el pla de Déu, està cridada a educar-los en la llibertat més gran, que és precisament la de dir “sí” a Déu per fer la seva voluntat. La Verge Maria és l’exemple perfecte d’aquest “sí” (Benet XVI, Àngelus 27 de desembre de 2009).
Altres comentaris: evangeli.net; opusdei.org;
Altres recursos: vàries homilies