José Ramón Recuero, EL BIEN COMÚN en la filosofía clásica y moderna. Editorial Universidad Francisco de Vitoria, Madrid 2023, 177 pág.
El bé comú és concepte central en alguns enfocaments rellevants de filosofia social i política. El llibre de fa un repàs de la generació d’aquest concepte, del seu abandó o tergiversació en la filosofia moderna i postmoderna i de la seva recuperació en el segle XX.
L’autor, José Ramón Recuero, és Advocat de l’Estat i en els 27 darrers anys, abans de la seva jubilació, va exercir l’ofici en el Tribunal Suprem d’Espanya. Ha publicat 36 assajos en els quals mostra el seu interès per la filosofia del dret, l’ètica i l’ontologia. També s’ha interessat per pensadors significatius en la història de les idees. Entre les seves obres, per citar-ne algunes, es troba la trilogia La Qüestió de Déu (2008), La Qüestió del bé i del mal (2009) i La Qüestió Política (2018), en les quals contrasta el pensament de diversos autors. També en l’obra que comentem aquí contrasta la visió del bé comú -o la seva oposició a ell- en autors clàssics i moderns.
Recuero comença amb dos autors socràtics, Plató i Aristòtil. Recorda que Plató presenta el bé com una realitat i, al costat seu, defensa “el bé de la ciutat”, que consisteix a fer feliços els seus ciutadans. Això comporta un “bé comú” entès com el bé de la ciutat-estat (polis). Explica que, per a Plató, “el governant controla al seu saber i entendre tant el bé de la comunitat com el bé de tots” (p. 18) i que el bé de la ciutat és sempre prioritari al bé privat dels ciutadans. Una idea de bé comú que porta al totalitarisme, i que ha estat replicada per autors posteriors. Segueix amb Aristòtil, que entén el bé comú com a fi de la comunitat política justa. És la justícia que ens permet sospesar el bé dels altres i buscar així el “bé comú”. El bé comú es determina per la justícia relativa a la societat en el seu conjunt i, en relació amb ella es faran les lleis (p. 25). Propugna també la subordinació del bé particular al bé comú i deixa clar que l’interès del governant ha de sotmetre’s al bé comú exigit per la justícia.
Amb l’adveniment del cristianisme i els seus primers pensadors es reforça la realitat del bé: “Déu, que és logos, garanteix la racionalitat del món i l’existència del bé com a realitat racional, inclòs el bé de la pròpia comunitat.” (p. 33). Es proclama que tot home és un ser racional i lliure i que les lleis han de promulgar-se en profit del bé comú dels ciutadans (p. 34). Particular atenció mereix sant Agustí, que sense esmentar literalment el terme “bé comú”, advoca per un estat en el qual imperi la justícia i la llei i que, com a conseqüència es gaudeixi de pau, ja que, en paraules d’Agustí, “La pau entre els homes és la concòrdia ben ordenada.” (p. 44)
Tomàs d’Aquino va seguir Aristòtil i el va millorar. Per a ell el bé té realitat ja que s’identifica amb l’ésser. Tot ésser és bo en tant que és apetible i té raó de fi per a la vida humana, sent Déu el summe bé i la fi última de l’home. Sent Déu el bé comú definitiu, hi ha també un ben comú temporal. Aquino estableix les bases del bé comú, que després desenvoluparà l’Escola de Salamanca, assenyalant tres elements bàsics del bé comú: pau, rectitud de costums i suficiència de béns per a tots (p. 55). Deixa clar que el bé comú no es confon amb l’interès individual, ni amb el de la majoria, sinó que és una cosa que beneficia a tothom. Exigeix que les voluntats se sotmetin al que és convenient per a tots, al bé comú, però no segons tot el que són. En realitat, el bé comú no s’oposa al veritable bé de les persones, sinó que l’inclou.
L’Escola de Salamanca posa l’accent en la necessitat que els governants siguin servidors del bé comú, promovent la pau i la justícia i l’abundància de béns. Un dels pensadors d’aquesta Escola, remarcat per Recuero, és Luis León qui defineix el bé comú de la comunitat com a “situació de tranquil·litat en la justícia i abundància de béns.” En aquesta afirmació, Recuero veu un element social (tranquil·litat o pau), un element moral (justícia que porta a obrar bé) i un element econòmic (abundància) (p. 63)
La visió d’ordenar lleis i govern al bé comú va fer un gir amb Maquiavel en el segle XVI. Amb ell se substitueix el bé comú per l’interès del governant, la qual cosa més tard es dirà “raó d’Estat”, això implica que tal raó pugui ser aliena a la justícia i altres exigències ètiques (pàg. 71-76). D’una manera més elaborada la filosofia de la modernitat, que va sorgir a partir de Descartes, va assestar un cop mortal al bé comú. Ara serà l’Estat que, en diferents formes, ocuparà el lloc del bé comú. Recuero revisa la posició de Hobbes, Rousseau i Kant. Hobbes advoca pel Leviatan (cos polític artificial, identificat amb el poder polític). Rousseau, aposta per la cessió de llibertat individual a la voluntat general través d’un suposat contracte social. Kant, més matisat, proposa una voluntat comuna que diu a tots què està bé i què està malament. La seva posada en pràctica la du a terme l’Estat que ve a assumir el monopoli d’aquest “be comú” (pàg. 79-96). Amb Hegel triomfarà l’Estat ètic absolut, “que a mode d’un déu en la terra perverteix el bé comú.” (p. 97) Més lluny encara arriben personatges com Marx i Nitzsche (pàg. 107-117), que neguen la mateixa existència de cap bé, ni individual ni comú. Si els anteriors havien advocat per una mena de bé comú alternatiu, ja sigui autoritatiu o determinat per una suposada voluntat general, pervertint la noció original de descobrir què és realment bo per a tothom, ara ja no hi ha bé comú, només voluntat de viure i de poder (Nitzsche) i lluita de classes contra les estructures opressores. D’aquests fangs van venir els llots del nazisme i el comunisme soviètic.
Els plantejaments contraris al bé comú no acaben aquí. Recuero uneix en un capítol dos autors, distants en el temps però que tenen en comú proposar un bé comú artificial que porta a la tirania del laïcisme. Hume i Rawls (pàg. 119-131), neguen l’existència d’un bé humà objectiu, només hi ha concepcions subjectives del bé. S’imposen doncs alguns procediments racionals per a consensuar el que és just a tall de semàfors per evitar xocs frontals.
La recuperació del bé comú tal com l’havien pensat Aristòtil i perfeccionat Tomàs d’Aquino i l’Escola de Salamanca vindrà en el segle XX. Un autor destacat és Maritain, que advoca per un bé comú honest, pràctic i essencialment humà, col·locant la persona i el seu desenvolupament humà com a referència per al bé comú (pàg. 133-148). Un altre autor destacat per Recuero és Zubiri, que veu el bé comú com a realitat i estrella polar de la llei (pàg. 149-156).
Finalment, però no menys important, és l’aportació de la doctrina social de l’Església que proposa una renovada metafísica del bé comú i una referència primordial per l’ètica social (pàg. 157-170).
Vist en el seu conjunt, el llibre és un bon repàs per entendre el bé comú i les conseqüències a les quals porta la seva deformació o negació. Recuero conclou advocant pel bé comú que Déu ha establert en la naturalesa de les coses, en ell tots som lliures i iguals i dona lloc a una convivència pacífica i harmoniosa (p. 177). En paraules de l’autor, “el bé comú és la pedra angular de la política, la seva ànima, l’ADN d’un estat recte i just.” (p. 177)