Després de la seva conversió el 1845, i del retorn de Roma, John Henry Newman, ara Sant John Henry Newman, va accedir el 1954 a la invitació dels bisbes irlandesos a fer-se càrrec en qualitat de rector de la Universitat Catòlica d’Irlanda, la que posteriorment i després de grans avatars seria l’University College de Dublín. Dos anys abans havia pronunciat a Dublín nou conferències sobre Docència Universitària. Va romandre quatre anys en el càrrec i durant aquest període va dictar uns altres deu discursos sobre la vida universitària. El conjunt d’aquestes conferències va ser compilat i publicat sota el títol: “Idea of a University”.
La visió de la Universitat que es trasllueix a través d’aquests discursos és el fruit de les reflexions d’una persona formada a l’Oxford de la primera meitat del segle XIX, al qual va dedicar els seus anys de joventut i en el qual va deixar una empremta que encara avui perdura. Aquesta visió és una projecció de la idea d’un antic protestant de com ha de ser una universitat catòlica. Newman insisteix vivament en diverses ocasions que l’objecte de la universitat és el coneixement i que l’educació universitària és de caràcter primordialment intel·lectual i no tant de caràcter moral. En l’èmfasi que posa en el coneixement com a objecte i centre de la universitat, sembla traslluir-se el temor que, en la constitució de la Universitat Catòlica d’Irlanda, quedés substantivat el terme Catòlica i adjectivat el d’Universitat.
No obstant això no es poden llegir aquests discursos ara, en el segle XXI, sense tenir en compte els gairebé 160 anys transcorreguts des de llavors, amb profundíssims canvis socials i un progrés enorme en els coneixements de totes les ciències. En aquell moment, per exemple, la dona no tenia cabuda en la Universitat, el reduït nombre d’estudiants universitaris procedia de les classes altes i mitjanes altes. Els estudis a Oxford estaven enquadrats dins de les àrees de Teologia, Arts, Lleis, i Medicina; aquests dos últims, els únics amb orientació professional. Arts, era l’opció òptima per a l’educació del “gentleman”, i constituïa de fet un conjunt en el qual cabien totes les Humanitats i la Filosofia, i dins d’aquesta totes les Ciències Físiques i de la Naturalesa. La tècnica no tenia cabuda en la Universitat. La recerca científica no ocupava un lloc preeminent dins de les tasques universitàries, sinó que floria més aviat en les Acadèmies i Societats Científiques.
La visió de la ciència i dels científics que s’observa en Newman és el resultat del seu viu interès per totes les manifestacions de la cultura, resultat de la convivència diària amb les persones dedicades a les diverses ciències que oferia una universitat residencial, com la d’Oxford. Aquella visió pot aparèixer ara fortament limitada si es té en compte la gran varietat i volum dels avenços científics acumulats des de llavors, amb el naixement de noves ciències particulars, la consolidació i maduració d’unes altres, llavors incipients, i amb la formulació de grans teories que modifiquen la visió del cosmos. Com a exemple, n’hi ha prou d’esmentar que els discursos van ser pronunciats abans de la publicació per Darwin de l’“Origen de les Espècies” el 1859 i que l’única física imaginable llavors era la newtoniana. Tampoc es pensava en l’aplicació tecnològica de la ciència: no existia indústria química, ni aplicacions de l’electricitat, i per descomptat qualsevol forma de biotecnologia. Amb l’absència d’aplicacions dels coneixements científics, no es donaven de manera important les qüestions de caràcter moral tan vives en l’actualitat, com totes les relacionades amb el respecte a la vida.
Ciència i Doctrina Catòlica
L’opinió de Newman sobre la relació entre les Ciències Experimentals i la Doctrina Catòlica resulta d’actualitat i coincident amb les opinions expressades pels darrers papes. No pot haver-hi conflicte entre ciència i fe perquè tant la Naturalesa com la Revelació són obra del mateix Autor. Si hi ha conflicte, procedeix de les persones.
Així, respecte a l’oposició que pugui donar-se entre la Ciència Experimental i la doctrina ensenyada per l’Església, en un dels passatges del discurs dedicat a “Cristianisme i Ciència Física” Newman parla de dos mons, el natural, cognoscible a través dels medis naturals, i el sobrenatural, conegut gràcies a la Revelació. Encara que tinguin interseccions, són dos mons separats i, per això no poden entrar en contradicció. La teologia, com a “filosofia del món sobrenatural” i la ciència, com a “filosofia del món natural”, resulten incomunicables, incapaces de col·lisió en les seves idees i camps respectius. Caldria pensar més aviat en la necessitat de trobar formes de connexió en lloc de necessitat de conciliació.
No obstant això, en el Discurs sobre “Cristianisme i Recerca Científica”, contempla la necessitat de conciliació entre ciència i fe, de la mateixa manera que aquesta conciliació resulta necessària també en les friccions que es donen entre les ciències particulars. En el panorama científic de la primera meitat del segle XIX, Newman observava que es donaven xocs freqüents entre les diverses visions científiques. Aquesta circumstància el mena a comparar els conflictes aparents entre ciència i doctrina catòlica amb els que es donen entre les diverses ciències. En relació amb aquests conflictes, la convicció del seu caràcter purament aparent i temporal s’expressa en una màxima presentada en tres fases: 1) la veritat no pot estar en contradicció amb la veritat; 2) amb freqüència la veritat sembla estar en contradicció amb la veritat; i 3) cal ser pacient amb aquestes aparences i no precipitar-se en el judici. No ha de sorprendre així, que en comparar Naturalesa i Revelació, apareguin discrepàncies en determinats moments.
En una altra manera d’expressar la mateixa línia de pensament, afirmarà que no pot haver-hi cap descobriment que pugui contradir realment cap dels dogmes de la religió. Manifesta la convicció que si una cosa provada per un astrònom, geòleg, cronòleg, antiquari, o etnòleg, sembla en contradicció amb els dogmes de la fe, amb el temps es comprovarà que no estava provat, que no resultava contradictori, o que era contradictori amb alguna cosa que no era veritablement revelada.
El científic i la doctrina catòlica
Els conflictes provenen de l’extrapolació de les veritats científiques. Manifesta Newman: “Si ells s’oposarien amb tota raó al teòleg que pretengués determinar l’òrbita de Júpiter a partir del Pentateuc, per què se’m pot acusar a mi d’intolerant quan no admeto el seu intent de teologitzar a partir de l’astronomia?”
No pot haver-hi col·lisió entre la Ciència Física i Catolicisme; Naturalesa i Gràcia, Raó i Revelació venen totes del mateix Autor Diví. Amb tot, sempre ha existit desconfiança i hostilitat entre la religió i els filòsofs de la naturalesa. Aquesta situació es donava ja abans del cristianisme, en temps presocràtics, com esmenta Francis Bacon, considerat per molts el pare de la ciència experimental; una situació que és el resultat de les intromissions del filòsof en la teologia i del teòleg en la filosofia de la naturalesa. Newman prossegueix exposant l’argumentació de Lord Bacon: tots dos àmbits de coneixement han de progressar independentment, ja que els dos surten perjudicats quan s’intenta barrejar-los. L’estudi de les causes finals passa per sobre de les lleis naturals establertes; l’estudi del món físic no té en compte l’existència de Déu. En altres paraules, la ciència física és en un cert sentit atea, pel mateix fet de no ser teologia. D’altra banda, el científic se sent molt a gust amb les lleis de la naturalesa, i incòmode en canvi en pensar en un Governador Moral i les seves interferències. Les crítiques ocasionals de caràcter religiós sobre la matèria científica, que no és religiosa, han augmentat amb freqüència les suspicàcies i ressentiments dels científics.
(continuarà)