–P: Es poden compartir els continguts essencials de la llei natural?
–R: L’ésser humà és social per naturalesa, per tant, la llei natural pot ser compartida en tots els àmbits socials, d’aquí que mantingui la seva plena vigència i actualitat.
–P: Per què s’identifica la llei natural amb “la saviesa divina”, que és la que mou totes les coses creades a les seves pròpies finalitats?
–R: En la qüestió dels fins cal aclarir que els animals irracionals actuen d’acord amb els seus instints, amb això compleixen de manera natural amb les finalitats corresponents de la seva pròpia espècie. Pel que fa als éssers humans no estan determinats en les seves accions ètiques i morals pel designi dels seus fins, i en virtut del seu coneixement poden posar lliurement les causes que mouen a aquests fins.
–P: No obstant això, no estem determinats en les nostres accions per exigències com poden ser les de caràcter biològic?
–R: Insisteixo que en les exigències ètiques i morals no estem determinats ni per la biologia, ni pels fenòmens fisiològics o psíquics, ni per la societat en la qual vivim, i encara que estiguem influenciats per les diverses circumstàncies, sempre roman la llibertat de l’ésser humà (si no té alguna incapacitat greu) per triar el principi mestre de la llei natural que consisteix a fer bé i evitar el mal.
–P: És opinió general que la llei natural ha estat i és, l’antecedent dels drets humans, especialment els redactats per l’ONU, el 1948.
–R: Qualsevol declaració que es basi en la rectitud, honorabilitat i dignitat de l’ésser humà, serà acceptable i correcta. Però la concepció materialista tancada a l’esperit (contrària al materialisme obert a l’esperit), ha anat desvirtuant el sentit d’aquesta rectitud i dignitat, suplint drets naturals essencials per uns altres que no són naturals i, per tant, deshumanitzadors.
–P: Els detractors de la llei natural en considerar que s’inspira en concepcions metafísiques i religioses, dedueixen que no són de prou garantia per admetre-la.
–R: La realitat de la llei natural, és perfectament detectable i experimentable, especialment en l’ordre de l’univers, en nosaltres mateixos, en les nostres capacitats cognitives, i en el conjunt de les coses reals de l’entorn
–P: Parlem del “consens”, terme de gran actualitat.
–R: Sobre aquest tema diré, que obligar per endavant el consens social en els diàlegs, pressuposa donar la primacia a les opinions subjectives enfront de les veritats objectives.
–P: Llavors, quin és l’objectiu del consens?
–R: Es podria formular com l’“acord” o “consentiment” entre diverses opinions, i el contrari és el dissentir de qualsevol intent d’acord. És aconsellable en les qüestions de caràcter polític, econòmic o social etc., i al fet que sovint cal recórrer al consens per acollir i sintetitzar la diversitat d’opinions, mentre no posin en dubte els principis fonamentals de la llei natural,
–P: El relativisme imperant en rebutjar una Veritat absoluta i última, presumeix de ser el garant del veritable pluralisme.
–R: És un presumir que es retroalimenta del fet que l’acceptació d’una veritat absoluta, implicaria la incertesa de la llibertat, la tolerància, el diàleg… o impediria actituds favorables a l’avortament, l’eutanàsia, etc. En qualsevol cas, aquesta falsa pluralitat que propicia el relativisme absolut (diferent del relativisme “no absolut”, vàlid en les qüestions temporals) és un àcid corrosiu de la convivència humana que posa en peus d’igualtat tots els parers, al marge de la seva veritat o falsedat.
–P: Comentaves que la llei natural està inscrita en el cor de l’home, i que per tant és accessible de per si mateixa a tota criatura racional…
–R: Aquesta realitat ens faculta per conèixer l’evidència de les normes primeres i essencials que regulen la vida moral per sobre de les lleis civils, perquè la llei natural és anterior i superior a les lleis humanes.
–P: Es diu que el Decàleg conté una compilació privilegiada de la “llei natural”.
–R: El Decàleg ens demanda el compliment de les exigències humanes i espirituals que s’ajusten a la nostra dignitat, posant en relleu els deures i els drets fonamentals inherents a la nostra naturalesa
–P: La fe cristiana és un factor positiu per comprendre millor la llei natural?
–R: És un factor positiu, principalment en l’àmbit eticofilosòfic sustentat pel binomi fe-raó, que són com dues ales que llancen prou llum per correspondre’s amb la llei natural.
–P: L’“autosuficiència” de les ideologies agnòstiques i atees, considera irracional el que la naturalesa com a tal estigui regida per la llei natural?
–R: Aquesta “autosuficiència” s’ha anat consolidant en la mesura que s’ha marginat Déu de la vida ordinària, i s’han promogut les ideologies de gènere.
–P: En els àmbits d’aquestes ideologies, es manifesta una esmolada sensibilitat del “cultural”, valorant-ho per sobre de la noció del “natural”
–R: Amb aquesta fictícia oposició reduccionista, aconsegueixen desvirtuar tant el significat del “cultural” com el significat del “natural”, la qual cosa origina el menyspreu pel iusnaturalisme.
–P: A qui destacaries com a promotors d’aquesta ideologia?
–R: Es poden destacar a determinades dones que en el S.XX, van introduir aquesta ideologia. Però posats a destacar, assenyalaria Sartre i Simone de Beauvoir, com una de les icones que sostenen que l’existència precedeix a l’essència, significant que l’ésser humà no està constituït amb una naturalesa o essència determinada, sinó que es realitza lliurement a si mateix sense referència a cap llei natural, a una identitat concreta.
–P: Una qüestió que sembla una mica complexa és la referent a la consideració dels “preceptes secundaris”
–R: Els preceptes secundaris (propis de les legislacions civils) es distingeixen dels principis primaris i essencials de la llei natural. Però a causa de la multiplicitat de costums i contextos que manifesta la societat, aquests preceptes secundaris (derivats de la llei natural) cal aplicar-los segons les diverses circumstàncies.
–P: La llei natural facilita entendre el que és l’antropologia humana?
–R: Sens dubte que ho facilita, ja que sense aquesta referència de la llei natural, es dissol la comprensió de la realitat de l’ésser humà. Però això no significa que la llei natural sigui paraigua per refugiar-nos, com si pel mer fet d’apel·lar a la naturalesa humana, els problemes morals i socials amb els quals ens enfrontem, poguessin resoldre’s per si mateixos.
ENTRADA RELACIONADA