El diumenge següent a la Pasqua de Resurrecció se celebra el Diumenge de la Misericòrdia, una festa que ens condueix a contemplar una realitat pròpia de Déu: la seva disposició permanent a compadir-se de la misèria humana i a oferir amb liberalitat l’única medicina capaç de guarir-la, el perdó.
Precisament, l’evangeli d’avui narra el moment en què Jesús regala als apòstols el gran remei del perdó que, sent exclusiu de Déu, és posat a les seves mans perquè el puguin donar a qui vulgui rebre’l. El Senyor s’apareix als seus deixebles reunits al cenacle i després de mostrar-los les empremtes que va deixar la crucifixió a les mans i al seu costat, els dóna l’Esperit Sant i, amb Ell, el poder de perdonar els pecats.
Tomàs, un dels Dotze, no era present en aquesta primera aparició de Jesús i no va confiar en el testimoni dels altres apòstols: “si no veig… no creuré”. Al capdavall, els altres deixebles havien cregut perquè havien vist Jesús. El Senyor, torna a aparèixer al cenacle i convida Tomàs a palpar els forats dels claus a les mans, i de la llançada al seu costat, perquè aconsegueixi refermar la seva fe. I Tomàs va veure, va tocar i va creure.
Una cosa semblant succeeix quan es rep el perdó de Déu en el sagrament de la penitència. Jesús, que coneix la condició humana, sap que també necessitem escoltar sensiblement les paraules de perdó per creure, sens dubte, que la nostra culpa ha estat esborrada.
Déu no es cansa de perdonar, ni tampoc de repetir les mateixes paraules a través dels seus ministres, els sacerdots. El seu missatge d’alè és sempre el mateix “jo t’absolc… vés-te’n en pau”. Qui rep el perdó de Déu és acollit a l’abraçada de la seva misericòrdia.
Comentaris de l’evangeli: evangeli.net; opusdei.org; Biblia de Navarra
Altres recursos: vàries homilies