Text de l’Evangeli (Lc 21,25-28.34-36): En aquell temps, deia Jesús als deixebles: «hi haurà grans senyals en el sol, la lluna i les estrelles; i sobre la terra consternació de les nacions, les quals estaran en angoixa pels bramuls de la mar i de les ones. I perdran l’alè els homes pel terror i l’ansietat davant les coses que sobrevindran al món, perquè les potències dels cels trontollaran. I aleshores veuran el Fill de l’home que ve en un núvol, amb gran poder i glòria.
I quan aquestes coses comencin a succeir, redreceu-vos i alceu els vostres caps, perquè s’apropa la vostra redempció».
Però vosaltres pareu atenció, no sigui que els vostres cors s’ofusquin pel llibertinatge i l’embriaguesa i les preocupacions d’aquesta vida, i us sobrevingui de sobte aquell dia, ja que com un llaç caurà damunt de tots els qui habiten sobre la faç de tota la terra. Per tant, vigileu pregant en tot moment, per tal que pugueu escapar-vos de totes aquestes coses que han de succeir i mantenir-vos ferms davant del Fill de l’home».
Comença l’Advent i l’evangeli ens situa en els temps futurs, els que arribaran, quan Déu vulgui, per a posar fi a aquest temps d’espera en el retorn definitiu de Jesús, que tornarà amb tot el seu poder i majestat.
Les paraules de Jesús són una crida a la vigilància, a prendre consciència que la vida terrenal és caduca. Déu ens regala un temps per a aprendre a estimar, a Ell i als altres, i aconseguir així la felicitat que només serà plena i sense fi en la vida futura. Durant aquest temps, que per a alguns es fa llarg i per a uns altres transcorre amb celeritat, Déu espera que tractem la pròpia vida amb cura, i que estiguem atents a evitar tot el que la pugui posar en perill d’apartar-nos d’Ell.
“Avui, amb el primer diumenge d’Advent, comencem un nou any litúrgic. Aquest fet ens convida a reflexionar sobre la dimensió del temps, que sempre exerceix en nosaltres una gran fascinació. No obstant això, seguint l’exemple del que solia fer Jesús, desitjo partir d’una constatació molt concreta: tots diem que “ens falta temps”, perquè el ritme de la vida diària s’ha tornat frenètic per a tots.
També referent a això, l’Església anuncia una “bona nova”: Déu ens dona el seu temps. Nosaltres tenim sempre poc temps; especialment per al Senyor no sabem, o a vegades no volem, trobar-lo. Doncs bé, Déu té temps per a nosaltres. Això és el primer que l’inici d’un any litúrgic ens fa redescobrir amb una admiració sempre nova. Sí, Déu ens dona el seu temps, perquè ha entrat en la història amb la seva paraula i amb les seves obres de salvació, per a obrir-la a l’etern, per a convertir-la en història d’aliança. Des d’aquesta perspectiva, el temps ja és en si mateix un signe fonamental de l’amor de Déu: un do que l’home pot valorar, com qualsevol altra cosa, o per contra desaprofitar; captar el seu significat o descurar-lo amb nècia superficialitat (Benet XVI; Angelus 30 de novembre de 2008).
Altres comentaris: evangeli.net; opusdei.org; Biblia de Navarra
Altres recursos: vàries homilies