Durant els últims segles, el procés de secularització ha estat una de les transformacions culturals i polítiques més decisives de la modernitat occidental. Mitjançant la secularització, la religió va perdre influència en diferents àmbits de la vida social: la política, l’educació, l’economia, la ciència, i fins i tot en la consciència individual. La separació entre religió i esfera pública va ser vista com a condició per a l’autonomia individual, la racionalitat política i la convivència plural.
Malgrat tot, en les últimes dècades, múltiples fenòmens socials i filosòfics han desafiat aquest paradigma, donant lloc al que alguns autors denominen una cultura post-secular.
Secularització i ideologia laïcista
La perspectiva secularista parteix de la convicció que la religió ha de quedar confinada a l’esfera privada, mentre que els assumptes públics han de guiar-se per principis racionals i universals, lliures d’influències confessionals. Inspirada en el liberalisme il·lustrat i consolidada en models polítics com el laïcisme francès, aquesta postura busca protegir la neutralitat de l’Estat i garantir la convivència entre ciutadans de diferents creences. Per a això es defensa l’aconfessionalitat de l’Estat.
La secularització implica l’autonomia de les institucions civils enfront de les religioses. No obstant això, no nega el fet religiós ni s’oposa a la vivència religiosa, però rebutja que l’autoritat religiosa imposi la seva autoritat a l’espai públic.
El procés de secularització s’ha forjat des del segle XVIII, i fins i tot abans. Al mateix temps que augmentava el progrés científic i tècnic es menysvalorava la religió. La religió es veia a més com potencialment font de conflicte si entrava en l’espai polític. Els relats religiosos es tendien a veure com alguna cosa del passat, i encara com una superstició. En canvi, s’emfatitzava la racionalitat científica i tècnica. Si la religió no havia de tenir cabuda en l’esfera pública, era necessari acceptar que la moral pública ha de fonamentar-se en consensos seculars i universals.
La secularització ha tingut un aspecte positiu en la mesura en què ha ajudat a promoure la llibertat de consciència, els drets civils, i el pluralisme institucional. No obstant això, també ha estat criticada per marginar injustament les motivacions religioses dels actors públics i per subestimar el paper formatiu de les tradicions religioses en la vida moral i cívica.
Mentre que alguns simplement defensaven la separació Església-Estat uns altres han anat més enllà promovent el laïcisme ideològic, que busca excloure completament la religió de l’espai públic, per confinar-la exclusivament a l’àmbit privat. En aquest sentit, pot entendre’s com una radicalització ideològica de la secularització.
La ideologia laïcista sosté que la religió no ha de tenir cap paper públic en la vida política, educativa o cultural. Considera que el que és racional, científic o secular és superior al que és religiós. Promou un tipus de neutralitat excloent, en la qual el fet religiós és silenciat o invisibilitzat. Sovint adopta postures hostils cap a les creences religioses. Aquesta ideologia pot portar a una “cultura de cancel·lació”, impedint, per exemple, que un ciutadà expressi les seves conviccions religioses en una argumentació pública o prohibint qualsevol símbol religiós en l’àmbit laboral, fins i tot sense imposició a tercers.
La secularització, entesa en el seu sentit original, és compatible amb una visió pluralista i inclusiva, on la religió coexisteix amb altres visions del món en un marc de llibertat i respecte mutu. En canvi, la ideologia laïcista pot transformar-se en una forma de “religió negativa”, que imposa l’absència de religió com a única norma vàlida, perdent de vista el valor democràtic del diàleg entre conviccions i el paper positiu que moltes tradicions religioses poden exercir en la vida pública.
La tendència actual a una cultura post-secular
Enfront de la narrativa del declivi religiós, la cultura post-secularista reconeix que la religió no ha desaparegut, sinó que persisteix, es transforma i reapareix en nous formats i discursos públics. Filòsofs com Jürgen Habermas i Charles Taylor han defensat que, en societats democràtiques madures, la religió pot i ha de participar en el debat públic com una veu legítima entre altres.
En la cultura post-secular:
- Es reconeix la vitalitat de les religions en la vida personal i social.
- Es promou un diàleg raonable entre conviccions seculars i religioses.
- Es valora l’aportació de les tradicions religioses a l’ètica pública, la solidaritat i el sentit de transcendència.
- Es passa de la tolerància passiva a un reconeixement actiu de la diversitat espiritual i religiosa.
En resum, en la cultura post-secular:
- Es passa d’una separació estricta i una neutralitat excloent de l’Estat a una separació respectuosa, que promou inclusió dialògica, i possibles formes de col·laboració.
- S’accepten raons religioses si es tradueixen a un llenguatge públic, en termes de dignitat i drets humans, per exemple.
- Els ciutadans i la seva participació pública no es conceben despullats de creences i valors religiosos, sinó com a “ciutadans integrals” incloent-hi la seva identitat religiosa.
- La religió deixa de ser vista com un residu del passat i esdevé un recurs eticocultural capaç d’enriquir la vida democràtica, sense reclamar privilegis ni imposar dogmes. La religió és així, activa, plural i públicament rellevant.
Finalment, convé notar que la transició d’un paradigma secularista a un de post-secular no implica una visió clerical ni una restauració del poder religiós en l’àmbit polític, sinó una relectura més inclusiva de l’espai públic pluralista. Reconèixer la veu de les tradicions religioses com a part del diàleg democràtic no amenaça el laïcisme de l’Estat, sinó que l’enriqueix des d’una ètica del reconeixement. En una època de crisi de sentit i fragmentació social, la cultura post-secular obre la possibilitat d’integrar savieses espirituals en la construcció d’un bé comú més profund, humà i transcendent.