El passat 12 de novembre, en la inauguració de la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic COP29, Ilham Aliyev, president de la República Azerbaidjan, país amfitrió d’aquesta conferència, va afirmar que els recursos petrolífers del seu país «eren un regal de Déu.»
Aquesta expressió sembla que va causar sorpresa a molts dels representants de gairebé 200 països. Potser perquè, des de fa anys, aquesta conferència clama contra els combustibles fòssils -carbó, petroli i gas natural- que originen l’«efecte d’hivernacle», causant del canvi climàtic. Qualificar els fòssils naturals com a regal de Déu sembla afegir una benedicció a un desastre reconegut. Una altra raó devia ser la mateixa expressió -«un regal de Déu»- que sembla dissonant en societats fortament secularitzades, i en les quals sembla que implícitament s’ha consensuat ignorar Déu, «viure com si Déu no existís» (etsi Deus non daretur), en expressió d’Hugo de Groot (llatinitzat com Hugo Grotius).
Per entendre l’abast d’aquesta expressió cal entendre el context en què va ser pronunciada. En primer lloc, l’enorme riquesa petroliera i de gas natural de l’Azerbaidjan, a la regió del Caucas, que durant anys va permetre a aquest país ser el principal proveïdor de petroli de la Unió Soviètica i tenir actualment una gran rellevància en el món amb contractes de llarga durada amb 13 companyies petrolíferes. Aliyev, en la seva intervenció, va criticar durament els països occidentals que qüestionen la indústria petroliera i del gas de la seva nació i va denunciar que la seva nació era blanc d’una «campanya de difamació i xantatge ben coordinada». Es reuniren de l’11 al 22 de novembre de 2024 en aquesta Conferència, a Bakú, l’Azerbaidjan. Va afegir que no estava en contra de la transició verda, però al mateix temps -va agregar- «hem de ser realistes.» Hi ha països que necessiten aquests recursos naturals per viure, encara que a poc a poc van diversificant les seves economies. Per això, «no s’ha de culpar els països per tenir-ne, ni per portar-ne al mercat, perquè el mercat en necessita. La gent en necessita.», va continuar.
Segons Aliyev, la principal crítica ha de fer-se als qui contaminen, citant els Estats Units i la Unió Europea, els majors emissors de carboni del món. El secretari general de les Nacions Unides, Antonio Guterres, va replicar titllant d’absurda qualsevol estratègia que impliqui duplicar l’ús de combustibles fòssils. Aquestes posicions reflecteixen la tensió existent en les negociacions climàtiques, entre països industrialitzats i altres en via de desenvolupament, tensió que s’estén a altres qüestions ecològiques. No m’aturaré en aquest debat, sinó més aviat en l’esment de Déu com a dador del regal dels recursos naturals, encara que sense obviar les conseqüències de tal consideració.
Es reflexiona poc sobre això. Sembla que els recursos naturals -i fins i tot la nostra pròpia vida- els tenim, i prou… a gaudir-ne! I, només hi ha queixes quan se’n fa un ús nociu. Però que poc es considera que tot el que tenim és, en primer lloc, do, una cosa rebuda. En veritat que també hi ha treball humà acumulat, però fins i tot el treball en darrer terme depèn dels talents innats rebuts i del suport d’uns altres, que al seu torn també han rebut dons. És aquí on la reflexió pot apuntar a descobrir Déu, Creador de tot l’univers.
Respecte a la ignorància de Déu, Benet XVI assenyalava, que «Cada vegada més la fórmula etsi Deus non daretur esdevé un mode de viure, l’origen del qual és una mena de «supèrbia» de la raó —realitat també creada i estimada per Déu— la qual es considera a si mateixa suficient i es tanca a la contemplació i a la cerca d’una Veritat que la supera. I, suggeria com a alternativa actuar veluti si Deus daretur (com si Déu fos donat) i, això, comporta responsabilitat. Aquestes són les seves paraules:
«Déu és la veritat última a la qual tota raó tendeix naturalment, impulsada pel desig de recórrer a fons el camí que se li ha assignat. Déu no és una paraula buida ni una hipòtesi abstracta; al contrari, és el fonament sobre el qual s’ha de construir la pròpia vida. Viure en el món «veluti si Deus daretur» comporta l’acceptació de la responsabilitat que impulsa a investigar tots els camins amb la condició d’acostar-s’hi com més millor, que és el fi cap al qual tendeix tot (cf. 1 Co 15, 24).»
Des d’aquesta perspectiva, la necessitat de reconèixer el do en tot el que tenim i som ha de portar a la gratitud a Déu i també a utilitzar els recursos disponibles amb responsabilitat, que implica sentit de bona administració. Això últim llança llum sobre els problemes ecològics, inclòs el canvi climàtic.