Amb motiu del 750è aniversari de la mort de Sant Tomàs d’Aquino, esdevinguda el 7 de març de 1274 a Fossanova (Itàlia), hi ha commemoracions en molts llocs del món. També a Barcelona. Dilluns passat 10 de juny va tenir lloc un acte acadèmic organitzat per la Societat Catalana de Filosofia (Secció de Filosofia Medieval i Renaixentista), filial de l’Institut d’Estudis Catalans, a l’emblemàtica Sala Pi i Sunyer, de la seu d’aquest Institut d’Estudis Catalans en el barceloní carrer del Carme.
L’acte va ser presentat pel Dr. Conrad Vilanou, catedràtic de la Universitat de Barcelona i president de la Societat Catalana de Filosofia. Bon coneixedor de la tradició filosòfica catalana, Vilanou havia afirmat que “la filosofia catalana és realista, oberta a la transcendència, espiritualista i religiosa”. En aquesta ocasió va recordar l’anomenada «Escola tomista de Barcelona» fundada pel P. Ramon Orlandis (1873-1958), i amb membres tan reconeguts com Jaume Bofill i Bofill (1910-1965) i Francesc Canals Vidal (1922-2009).
L’acte va comptar amb dos bons coneixedors de Sant Tomàs, els qui van presentar sengles elaborades ponències: El Dr. Antoni Prevosti, catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona i el Dr. Josep-Ignasi Saranyana, professor ordinari emèrit de la Universitat de Navarra.
El Dr. Prevosti va dissertar sobre «La saviesa segons Sant Tomàs d’Aquino», centrant-se en el començament de la Summa contra gentiles (ScG), concretament en els dos primers capítols del llibre I. Allí, Sant Tomàs explica què entén per saviesa. Seguint a Aristòtil, l’Aquinate comença recordant que ordenar i governar segons aquest ordre és el propi del savi, afegint que la norma d’ordre i govern de quant s’ordena a un fi s’ha de prendre del mateix fi i el fi de cadascun dels éssers és l’intentat pel seu primer faedor o motor. Continua argumentant que el primer faedor o motor de l’univers és l’enteniment i per tant, l’últim fi de l’univers és el bé de l’enteniment, que és la veritat. «És raonable, en conseqüència, que la veritat sigui, l’últim fi de l’univers i que la saviesa tingui com a deure principal el seu estudi.» Sant Tomàs, veu una correspondència de la veritat com a fi últim de l’univers amb l’afirmació de Crist que ha vingut per donar testimoniatge de la veritat.
En el capítol segon, llibre I, de la Summa contra gentiles, Aquino exposa el seu propòsit de dedicar-se a la saviesa, afirmant que «L’estudi de la saviesa és el més perfecte, sublim, profitós i alegre de tots els estudis humans.» El Dr. Prevosti es va referir també als capítols següents de la Summa contra gentiles on Aquino distingeix tres tipus de saviesa:
- La saviesa accessible a la raó, que només assoleixen uns pocs, amb esforç i dedicant-hi molt de temps. La vida quotidiana i la mandra la dificulten.
- La saviesa que dona la fe, assequible pel coneixement de la fe cristiana. Això planteja la relació entre fe i raó, que desenvolupà Tomás.
- La saviesa, do de l’Esperit Sant, que és rebuda.
Per part seva, el Dr. Saranyana va reflexionar sobre «El desencís Sant Tomàs al final de la seva vida», basant-se en un fet històric esdevingut el 6 de desembre de 1273, pocs mesos abans de la seva mort. Tomás havia arribat a la qüestió 90 de la tercera part de la Summa Teològica i, des d’aquell dia no va escriure res més. El motiu cal buscar-lo en un fet extraordinari ocorregut durant la Missa. Sembla que Tomás va experimentar un èxtasi que el va portar a la determinació d’abandonar la ploma i deixar de dictar. El seu secretari, el Pare Reginald, l’animava a continuar els seus escrits, però Tomás s’hi va negar. La resposta que ens ha transmès el P. Reginald és aquesta: «No puc fer més. Se m’han revelat tals secrets que tot el que he escrit fins ara sembla que no val per a res». A partir d’aquí i considerant altres èxtasis, particularment el de sant Pau, així com diversos filòsofs que parlen dels límits del coneixement racional, el Dr. Saranyana va especular sobre els límits del coneixement racional i el coneixement quan la seva causa eficient és sobrenatural; coneixement que degué experimentar sant Tomàs i, malgrat la seva gegantesca obra filosòfica i teològica li va semblar no res davant el coneixement directe de Déu.