Text de l’Evangeli (Jn 20,1-9): El primer dia de la setmana Maria la Magdalena anà molt de matí al sepulcre, quan encara era fosc, i veu la pedra treta del sepulcre. Se’n va corrent a Simó Pere i a l’altre deixeble a qui estimava Jesús, i els diu: «Han pres el Senyor del sepulcre i no sabem on l’han posat!». I sortí Pere amb l’altre deixeble, i anaren al sepulcre. Corrien tots dos al mateix temps, però aquell altre deixeble corregué per davant de Pere més de pressa, i arribà el primer al sepulcre. I havent-se inclinat, veié els llenços caiguts però no hi entrà. Vingué després també Simó Pere, que el seguia, i entrà al sepulcre i veié els llenços caiguts; i el sudari que havia estat al seu cap no caigut com els llenços, sinó a part, enrotllat en un lloc. I llavors entrà també l’altre deixeble que havia arribat el primer al sepulcre, i veié i cregué; ja que encara no havien entès l’Escriptura: que ell havia de ressuscitar d’entre els morts.
Els senyals són clars. No hi ha rastre del cos del Senyor. El sepulcre és buit; només hi romanen els llençols que havien embolcallat el seu cadàver, acuradament disposats. I, tanmateix, hi ha un senyal encara més eloqüent: la Mare de Jesús no acompanya les altres dones que, diligents, acudeixen a trenc d’alba per prestar els darrers serveis al Senyor. Maria sap que ja no són necessaris, perquè Ell viu.
Jesús ha ressuscitat, tal com havia anunciat: al tercer dia. Pere i Joan, en contemplar aquests senyals, creuen. Havien escoltat les seves paraules sobre la mort i la resurrecció; van ser testimonis de la seva passió, i ara, davant del sepulcre buit, comprenen plenament el sentit d’aquells anuncis. La mort no ha estat el final de la seva història amb Jesús. I, si és viu, sortirà al seu encontre, devien pensar amb tota probabilitat.
Jesús ha ressuscitat! Aquest és l’anunci que, al tercer dia, va recórrer els carrers de Jerusalem i que avui continua omplint el cor del cristià d’una joia indescriptible. Una alegria plena d’esperança, cridada a ser compartida.
“… la resurrecció de Crist ens ensenya que no hi ha història tan marcada pel desengany o el pecat que no pugui ser visitada per l’esperança. Cap caiguda és definitiva, cap nit és eterna, cap ferida està destinada a romandre oberta per sempre. Per distants, perduts o indignes que ens sentim, no hi ha distància que pugui apagar la força infallible de l’amor de Déu.
A vegades pensem que el Senyor només ve a visitar-nos en moments de recolliment o de fervor espiritual, quan ens sentim amb forces, quan la nostra vida sembla ordenada i lluminosa. En canvi, el Ressuscitat s’apropa en els llocs més foscos: en els nostres fracassos, en les relacions desgastades, en els treballs quotidians que pesen sobre les nostres espatlles, en els dubtes que ens desanimen. Res del que som, cap fragment de la nostra existència li és aliè.
Avui, el Senyor ressuscitat ve al costat de cadascun de nosaltres, tal com recorrem els nostres camins —els del treball i el compromís, però també els del sofriment i la soledat— i amb una delicadesa infinita ens demana que ens deixem escalfar el cor. No s’imposa amb elrenous, no exigeix ser reconegut immediatament. Amb paciència espera el moment en què els nostres ulls s’obrin per veure el seu rostre amic, capaç de transformar la decepció en una espera confiada, la tristesa en gratitud, la resignació en esperança” (Lleó XIV, 8 d’octubre de 2025).
Altres comentaris: evangeli.net; opusdei.org;
Altres recursos: vàries homilies