Fe i ciència
Una altra raó que presenta Newman per a la dificultat d’entesa entre el científic i la teologia radica en la disparitat entre els mètodes emprats per aconseguir la veritat en un camp i en l’altre: la inducció en el camp de la física i la deducció en la teologia. Per a la teologia tota veritat parteix de la Revelació, rebuda pels Apòstols i sancionada per l’autoritat eclesiàstica. No hi ha més veritats noves que les que es dedueixen d’aquest dipòsit. Per al científic, que progressa en canvi mitjançant l’aplicació de l’observació i la raó, el mètode teològic sembla totalment antiquat i se sent molest que el seu mètode no tingui cabuda en la teologia.
Del científic dirà a més que maneja conceptes que en definitiva ell mateix no comprèn: què és la matèria, com va arribar a ser, si va haver-hi alguna vegada en què no va existir, o si pot deixar d’existir; en què consisteixen realment les seves lleis, si poden cessar o quedar en suspens temporalment; en què consisteix la causació; què és el temps; quina és la relació del temps amb la causa i el seu efecte, entre altres qüestions.
Si bé no pot haver-hi conflicte entre les veritats de la fe i les de les ciències de la naturalesa, sí que pot haver-n’hi en la ment o en la voluntat del científic. Durant l’Edat mitjana els atacs a la fe es feien des del mateix àmbit dels membres de l’Església. Per aquesta raó exclama Newman: “És un temps miserable aquell en el qual la professió catòlica d’un home no és garantia de la seva ortodòxia, i en el qual un professor de religió pot estar dins de l’àmbit de l’Església, i no obstant això allunyat de la seva fe”. Llavors els atacs es feien sota el llenguatge i aspecte de la fe, amb la metafísica com a instrument. Ara els atacs són des de fora i oberts i es fan mitjançant les ciències experimentals, com apareix en el discurs titulat “Una forma d’infidelitat actual”.
La dedicació exclusiva en una direcció tendeix a afeblir altres interessos, de manera que algunes persones no són capaces de parlar d’una altra cosa que no sigui el seu tema d’estudi o del seu interès. Aquí Newman posa un exemple tret d’una obra teatral: l’epitafi posat per un pescador en la tomba d’un personatge: “Li agradava el peix”. D’aquesta manera es comprèn que el científic, vivament interessat i absorbit per l’estudi de la seva ciència, amb freqüència resulti indiferent o escèptic davant la doctrina. Seguint en la mateixa línia, assenyala la necessitat que la formació en la doctrina catòlica acompanyi l’educació en les ciències modernes, entre les quals inclou no sols les de caràcter físic, sinó també la psicologia, l’economia, o la lingüística. Si el que s’ha submergit en aquestes ciències, tan plenes de colorit, fets i raonaments, s’enfronta de sobte amb el Gènesi, els Profetes, els Evangelis, el Símbol Quicumque, o la vida de Sant Hilari, el seu esperit pot experimentar un fort mareig. Sense haver necessàriament begut abans res contrari a la fe, es troba ara nedant en aigües estranyes, enfrontat a una simplicitat que es mostra rude en comparació amb la vida exuberant del món que li resulta propi i familiar.
Llibertat de recerca
Newman es manifesta a més obertament defensor de la llibertat de recerca, i fa una afirmació que pot resultar una miqueta sorprenent quan defensa la necessitat de paciència quan es contempla un sorgir de dades o teories en aparent contradicció amb la fe: “pot dir-se sense paradoxa que existeixen ocasions en què l’error forma part del camí a la veritat i que de vegades constitueix part de l’únic camí”.
En relació a la llibertat de recerca, recorda que les grans ments necessiten un espai ampli del pensament en què moure’s. Així, els que poden ser qualificats com a genis, dotats per la naturalesa d’alguna facultat o capacitat particular, són moguts amb vehemència i regits imperativament per ella; són entusiastes per a la seva pròpia línia i cecs per a qualsevol altra. Poden ser bons catòlics, però si se’ls insisteix en la necessitat de sotmetre’s als dogmes o a les opinions de qualsevol teòleg, es pot destruir o apagar la flama que hi nia i quedar tot en no res. Semblant és la situació de les ments amb visió filosòfica àmplia i poder creatiu, capaços de la formulació de grans sistemes. Potser es trobaran errors en la seva obra, com els que apareixen en les obres de persones com Malebranche, Bossuet o Muratori, però pot afirmar-se que en conjunt constitueixen una valuosa aportació i que hagués estat una pena si haguessin deixat d’escriure.
Com a límit a la llibertat de recerca, recorda que les dades i conclusions en aparent conflicte amb la doctrina catòlica han de mantenir-se circumscrits en el cercle dels experts i no fer-ne difusió entre els alumnes. Avui segurament s’hi afegiria la prudència en relació als mitjans de difusió.
Veure: Fe i ciència en Newman (I)